Pavvla: “No era feliç enlloc, només escoltant música”

Quan la Paula Jornet era petita, la paraula jugar era sinònim de teatre. “Vaig començar a fer-ne amb 5anys. Quan pujava a un escenari era realment feliç”, recorda. A través d’una escola de teatre local va començar a participar en càstings. “La meva obsessió era ser actriu. Havia fet vídeos, també alguns papers de figurant”, explica. L’oportunitat somiada va venir amb un paper a La Riera, on va actuar dels 12 als 19 anys. “He tingut la sort que aquesta sèrie no ha sigut ni un Polseres vermelles ni un Merlí. Tenia molta audiència, però no tenia un públic tan jove i dedicat com les altres dues. Això m’ha permès fer vida normal. De fet, a l’institut no tenia vida social, passava desapercebuda. Els meus amics eren els de teatre”. I somriu.

L’adolescència li passa factura a tothom i la Paula no se’n va escapar. “Va arribar un moment que no era feliç enlloc, només ho era escoltant música: Jamie Cullum, Norah Jones, Pink Floyd, els Beatles... Escoltava de tot: pop, rock, electrònica... El meu pare és compositor i pianista de jazz i em feia classes de piano a casa, fins que un dia li vaig dir que el que volia era una guitarra i anar a classes de cant. M’interessava la figura d’una dona amb una guitarra i explicant una història, com l’Amy Winehouse o la Taylor Swift, que encara que ho sembli no s’allunyen tant”. I mentre els espectadors veien cada migdia com l’Ariadna Guitart es feia gran, la Paula Jornet jugava amb la veu i la guitarra a l’habitació d’una casa de Sant Cugat del Vallès. Allà va germinar Pavvla.

PLAY >Tot i reivindicar una joventut normal i corrent, guanyar un sou li va obrir finestres. “Podia comprar-me guitarres i anar de viatge a Londres. De fet, després de La Riera vaig passar un any a Brighton estudiant música, i va ser allà on vaig escriure el primer disc”, explica. No va ser una decisió solitària. Meri Lane, de la discogràfica Luup Records, va tenir-hi un paper decisiu. Escolteu-la: “Un dia vaig anar a petar al seu canal de YouTube. Ella sempre feia versions, fins que un dia va penjar una cançó pròpia - Skin - i vaig flipar molt. Vaig pensar: «Aquesta noia és molt bona!» I amb el consens dels meus companys, ens hi vam posar en contacte”, recorda la seva mànager i confident. La resta és una història que es va cuinar a foc lent entre Brighton i Blanes i que va culminar amb Creatures (2016), el primer disc de Pavvla.

Creatures és una col·lecció de cançons disperses, intimistes i cantades en anglès. “Sempre he escoltat molta música anglosaxona. Quan comences, imites la gent que t’agrada fins que trobes la teva veu. I també canto en anglès per prendre certa distància sobre les lletres que escric. Parlo de coses meves i suposo que d’adolescent em feia més vergonya escriure-les i cantar-les”, confessa. La qüestió és que Creatures va tenir una bona acollida. “Vaig tocar a Suïssa, a Alemanya, a la Gran Bretanya... No havia sortit mai d’Europa i de sobte estava en un avió camí dels Estats Units. Era surrealista”, apunta.

FF>>Amb més vivències a l’esquena i també de la mà de Luup Records, Pavvla acaba de publicar el segon disc: Secretly hoping you catch me looking, que presentarà oficialment el 31 de gener a El Molino dins del Festival Mil·lenni i que també portarà al Primavera Sound. Entre Creatures i aquest disc de títol “llarg i barroc” han passat dos anys molt intensos i eclèctics: des d’actuar en el musical La importància de ser Frank, dirigit per David Selvas al TNC, fins a col·laborar en el disc de debut del seu amic Alfred García, de la penúltima fornada d’OT. El més important, però, és que va veure el seu camí. “Amb la gira del primer disc m’he unit molt a l’Aleix Iglesias (productor) i el Pau Calero (teclista). Ens hem entès com a amics i també musicalment. Les noves cançons ja les he escrit pensant en tots tres. Secretly... és un disc conceptual, i amb la sonoritat hem fet un pas més”. Ho dius perquè sona més brut? “Exacte, aquesta era la idea. Volíem fer una cosa nova, més atrevida i més seca”, assegura.

Aquest canvi de registre també es respira en la imatge -en els videoclips i en els directes sempre la veureu amb una perruca agrisada- i també en les lletres de les cançons (“ You’re so hot / You melting my / hability to speak / without sounding like a dick ”). “Sí, també són intimistes, però ara estan més lligades entre elles”. Es remou a la cadira. Somriu. Encara et fa vergonya parlar-ne? “Sí, sí...” Finalment sospira i dispara: “Són lletres més atrevides, més juganeres, però també més iròniques. M’enric molt de mi mateixa. Són com cartes d’amor a gent que coneixes d’una nit o de tota la vida. En aquest disc soc més Paula que Pavvla. Al primer tot era més metafòric. Aquí tot és més cru i directe. Hi ha molt poques metàfores. Jo soc així: més irònica que metafòrica”.u