Si el temps es mesurés en diners, quants euros estaríeu disposats a rebre pel vostre? Aquest hauria de ser el baròmetre per calcular el que val escoltar els nous discos que van apareixent de Paul Weller. Quan va començar a torçar-se tot plegat? És fa difícil de dir, però podríem posar la frontera al 22 dreams (2008) i, tot i que encara li ha sortit alguna petita genialitat als discos posteriors, com el Northern soul de No tears to cry del fallit Wake up the nation (2010), el resultat general ha sigut un enorme despropòsit. La decadència definitiva és aquest A kind revolution, un elapé que comença sorprenentment bé, amb –tornem a l'aroma soul– Woo sé mama, però que segueix amb un conjunt de temes que basculen entre el múscul (Nova), el funk jazz avorrit (She moves with the Fayre), el britpop passat de moda (Hopper) i les balades repetitives (The impossible idea). Massa solos de guitarra eterns i prescindibles, i una falta d’idees alarmant per a un dels paios que millors cançons va fer al segle passat. Hi ha massa discos bons, tant nous com antics, que valen la pena, per seguir intentant-ho amb Weller.
