Parada final per a l’ska de Dr. Calypso

La veterana banda barcelonina celebra el seu trentè aniversari i l’adeu indefinit dels escenaris amb una gira de comiat que passa aquest dissabte per les Festes de la Mercè

Jordi Garrigós

3 min

Parada final per a l’ska de Dr. Calypso BUENRITMO

Com sona la teva ciutat? Barcelona és una amalgama de música incontrolable. Cançons que mouen el dia a dia i formen part de la banda sonora dels carrers, de la memòria col·lectiva. I és sobre llocs compartits que pocs grups poden competir amb Dr. Calypso, una banda que sempre hi ha sigut, en la ciutat subcultural primer, en l’explosió del so Barcelona després, i en la consolidació del pop indie català de l’última dècada. Impertèrrits, veient com les modes passen de llarg i regalant cançons importantíssimes per a diverses generacions: Plan 10, Brigadistes internacionals, Pole man, Se’ns pixen, 2.300 milions. Himnes subterranis que ens uneixen amb amics, germans grans i cosins petits: “Busquen, busquen, l’home més ric, l’home més ric, per treure’n profit”. Si has viscut sempre aquí, tens entre 25 i 45 anys i no has cantat mai aquesta tornada, t’has perdut alguna cosa.

Van formar-se a Gràcia fa tres dècades amb un denominador comú: la passió per la música jamaicana. En una època en què ressonaven discos de la 2Tone britànica (The Specials, The Beat, Madness), ells buscaven l’arrel: “En l’escena underground no hi havia ningú que fes aquest estil, per al públic veure un grup amb formació d’orquestra fent ska i calipso va ser un xoc”, explica Sergi Monlleó, o el Xeriff, ballarí plusquamperfet, profund coneixedor de música negra i un dels dos vocalistes de Dr. Calypso. El seu ascens va ser fulgurant i durant una dècada van publicar un quartet de discos - Original Vol. 1 (1993), Toxic sons (1996), Barbarossaplatz (1999) i Mr. Happiness (2003)- amb els quals van liderar la generació d’or de l’ska català, en companyia dels seus col·legues de Skatalà i la presència d’altres bandes com Komando Moriles, Discipulos de Otilia o Skatobeat.

Un dels seus èxits? No ser mai tancants de mires. L’educació primària eren els clàssics jamaicans, però la seva ha sigut una evolució constant, han jugat amb tot tipus de gèneres. Del soul al mambo, del boogaloo al pop: “Abans que músics som melòmans. Hem estat investigat constantment, tot i que no sempre ens atrevíem a posar-ho tot”, diuen. Per això s’explica, en part, la seva al·lèrgia a l’estudi de gravació. En els últims 15 anys han publicat un elapé original, un parell de singles i un disc de rareses. “Ens agrada més tocar en directe, això no ho hem deixat de fer mai. També som un grup amb ganes de provar coses i sovint ens ha costat deixar-ho tot enllestit fins que no era perfecte”, explica el Xeriff.

Trenta anys després, aquells nois que es passaven cintes dels Toots and the Maytals i els Skatalites entre ells han compartit més habitacions junts que “amb les respectives parelles”. Potser per això ha arribat l’hora de plegar. “Ja no tenim tanta motivació, ni volem que tot vagi decaient”, explica Monlleó. Per això estan immersos en una maratoniana gira de comiat i agraïment, que tindrà un dels seus punts calents aquest dissabte, al Moll de la Fusta, en el marc de les Festes de la Mercè.

El seu llegat és incalculable. No només queden cançons i infinits records, són part directa i responsable d’una manera de fer que ha arrelat a la música del país. En són conscients: “Hem ajudat a fer entendre que es pot fer música alegre, ballable i combativa amb una formació d’orquestra sense ser-ho”. Paraula del Xeriff, d’un dels responsables que durant trenta anys Barcelona hagi sonat Dr. Calypso.