Nyandú, les cançons que corejaràs

Sembla la imatge d’una sèrie de Netflix: en la foscor de la nit, una cabana feta de canyes comença a enlairar-se mentre una llum vermella i vaporosa la il·lumina per dins. És la portada del nou treball dels Nyandú i no, no està treta d’un capítol de Stranger things, sinó que la van fer ells mateixos amb l’ajuda dels veïns del seu poble, la Torre d’Oristà. Quan t’expliquen com van construir la cabana de manera col·laborativa i com la van aixecar amb dos tractors per poder-li fer la foto, entens una mica millor que Nyandú no és un grup qualsevol. Acaben de publicar un disc que parla de créixer en un poble petit, d’una infància plena d’imaginació i d’una via d’escapament, la música, que els ha acabat convertint en una de les formacions més interessants del panorama català. Perquè aquest tercer treball, Fernando Rogelio Estévez (2018), està fet de riffs memorables, lletres que toquen la fibra i algunes tornades glorioses. Si en el món de la música encara hi queda un bri de justícia, en poc temps ens les sabrem tots de memòria.

Escolteu si no El club dels 27, amb una guitarra inicial que sembla treta del Girls just want to have fun de Cyndi Lauper. La melodia, reforçada per un cor infantil, s’enganxa com un xiclet i la lletra parla d’ells mateixos. El vídeo -no us el perdeu- està fet amb gifs d’internet. Hi apareixen Kurt Cobain, Amy Winehouse, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi Hendrix i un munt de referències en clau generacional. “¿El pitjor dels anys 90? -diu la lletra- La mort de Kurt Cobain”. Al disc, a més, s’hi amaguen homenatges musicals a artistes que els han marcat, com The War On Drugs, Daft Punk i Neil Young. De descobrir la vida i la música, d’això va Fernando Rogelio Estévez, un títol xocant i en clau d’humor que fa referència als tres músics que integren el grup (el cantant, guitarrista i compositor Ferran Orriols, el seu germà i bateria Roger i el baixista Rubèn Pujol). “Són els nostres alter egos més punkis”, diu el líder del d’aquest trio de pop guitarrer d’Osona. I és que Nyandú no només han apujat el volum i la distorsió de les guitarres, sinó que s’han relaxat, han sigut més que mai ells mateixos, un grup nascut en un poble petit. “Al principi ho vèiem una mica com un handicap, però ara fem molta bandera de ser de la Torre d’Oristà, n’estem molt orgullosos -reconeix Orriols-. És un poble de tres carrers i quan assajàvem ens sentia tothom, llavors ens deien que érem un conjunt de temperi, perquè del soroll en diuen temperi, i per als veïns no fèiem música, fèiem soroll”.

Glòria és una altra de les cançons clau d’aquest disc. “La Glòria és un personatge imaginari, pot ser una noia mulata, pot ser la música o pot ser un estat”, diu Orriols. A la lletra hi apareix el tiet Miquel, el que “farda de moral” i que deixa anar perles com “no tinc res contra els negres però...” o “tot el dia arrossegueu la guitarra amunt i avall no sereu mai res de bo”. Un aixafaguitarres, vaja. “Un miquel és com un moc, un retret -explica l’autor de la lletra- i per això al final cantem allò d’«a prendre pel cul els porcs, els masclistes i els racistes», perquè aquí se suposa que la gent ha de viure dels porcs”.

Amb aquestes cançons per bandera, Nyandú consoliden una proposta que va començar a treure el cap quan van guanyar el concurs Sona 9 del 2011. Després de L’origen de les absències (2012) i Bum! (2015), sembla que Fernando Rogelio Estévez els està ajudant a eixamplar la seva base de fans. Avui el presenten a la sala Upload de Barcelona dins del cicle Curtcircuit, i ho fan al costat d’un dels seus grups més estimats, The Unfinished Sympathy: “El nostre grup preferit d’aquí, els referents màxims, gràcies a ells gravem amb el Santi Garcia i, com ells, sentim que estem lluitant fort”.

+ Detalls

Nyandú + The Unfinished Sympathy

Sala Upload

26 d'octubre