ES VIU MILLOR CANTANT

No tinc temps per pensar que no tinc temps

Aquesta setmana... ‘No tinc temps’, Mazoni (2006)

No tinc temps per pensar que no tinc temps / RICARD VILADRICH Zoom

U. L’any 2006 Mazoni debutava en català amb l’elapé Esgarrapada i donava a conèixer cançons com Perduts en la boira. Quan els cantants tenen poques coses a dir, en anglès ja ens va bé, així les lletres no espatllen les cançons. Però en peces com les de Mazoni, s’agraeix el fet de no haver d’anar traduint simultàniament. Llavors, si la lletra té un missatge potent, ens penetra de forma neta i directa, com a mi em va passar amb No tinc temps. Una frase tan senzilla i a la vegada tant a la jugular: “No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps”. Exacte. Ja té 12 anys i encara ressona. Dotze anys que han passat volant.

Dos. Sembla que el Sense ficció de l’altre dia, titulat Lladres de temps, va ser força comentat. Imagino que qui més qui menys hi ha pensat, en això que no tinguem temps per a res. Però, per què? ¿Tenien més temps que nosaltres els nostres avantpassats? Com, en general, molts dels avenços lligats a la Revolució Industrial i al capitalisme, la regulació del temps ha estat una estafa per a la classe treballadora. És veritat que, gràcies a la lluita obrera, s’han aconseguit fites com la jornada laboral de vuit hores. Sense adonar-nos-en, però, ens han anat arrabassant el temps per altres bandes: elaborem continguts de forma gratuïta per a les xarxes socials, fem de caixers al súper, fem d’agència de viatges quan planifiquem les vacances, ens posem la gasolina, fem els tràmits bancaris i ens muntem els mobles d’Ikea. Entre altres coses. Ho fem sense cobrar, sense cap relació laboral amb les empreses que se n’aprofiten i a sobre robem llocs de treball als altres. Voilà, màgia. El capitalisme es reinventa tot sol i sempre troba noves formes d’explotar-nos.

Tres. Tenim tan interioritzat això de la puntualitat com un valor, que ens escandalitzem per la impuntualitat de la gent en països com Mèxic. Ahorita vengopot significar dues o tres hores, o mai. Un cafè pot trigar vint minuts a arribar en un bar i no passa res. No s’acaba el món. Potser n’hauríem d’aprendre o potser ens hauríem de veure amb els seus ulls, sempre estressats, sempre nerviosos, sense temps per comentar quin dia tan bonic que fa amb el de la farmàcia, el del pa o el de la verduleria. Sense temps per quedar amb els amics o anar a veure els avis o, simplement, de fer una mica de vida contemplativa.

Quatre. Ens sentim atrapats. Formem part d’un sistema del qual és molt difícil escapar, perquè no som autosuficients. Algú va dir que, avui, per ser veritablement antisistema, ens n’hauríem d’anar a viure a la selva. Ens hem especialitzat tant que no sabríem caçar, ni pescar ni conrear res. Ja no tenim gallines que ens ponguin ous a casa. A Lladres de temps ens representaven caminant dins d’una roda de hàmster. Si la roda s’atura no sabem què fer.

Cinc. L’altre dia, en una xerrada sobre música i política, el rellotge corria i el ponent havia de saltar-se una cançó per no sobrepassar el temps establert. Era People have the power, de la Patti Smith. El públic ja la coneixia, però igualment va voler tornar-la a sentir, robant una mica de temps al rellotge. És sorprenent com ens agrada que ens recordin que tenim el poder però, en canvi, que poc que ens atrevim a fer-lo servir. ¿Potser perquè ens roben el temps que hi podríem dedicar?