Nicola Benedetti - ‘Shostakovich / Glazunov’ (4*)

Amb el seu disc anterior, una tria de peces inspirades en Escòcia, Nicola Benedetti va entrar a la llista dels 20 discos més venuts a la Gran Bretanya, i aquesta dada –amb els dos milions de lliures amb què està taxat el seu Stradivarius– és prou explicativa de la seva condició de gran estrella mundial del violí. Però Benedetti no sempre cerca el crossover popular, hi ha moments en què aprofita el seu potencial tècnic i la seva disciplina en l’estudi per oferir programes sòlids i arriscats. És el cas d’aquesta doble selecció de concerts del segle XX, on no hi ha cap mena d’intenció comercial: el de Xostakóvitx –que l’autor amagava fins la mort de Stalin– és una peça ciclotímica que inspira desolació compensada amb humor –a la Passacaglia, Benedetti fa plorar les cordes; a l’Scherzo les anima a riure–, mentre que el més convencional de Glazunov (1904) li serveix per exhibir-se en la digitació i la projecció d’un sentiment típicament romàntic que, en les seves mans, sona sempre lluminós i gens ensucrat. Feia temps que Benedetti no demostrava tant alt nivell.