MÚSICA
JORDI MARTÍ FABRA

Músics contra la ultradreta

Als Estats Units, al Brasil, a Itàlia, a Espanya... Arreu del planeta bufen per enèsima vegada vents d’autoritarisme. Per això no és estrany que floreixi un cop més la música entesa no com un exercici hedonista sinó com una arma pràctica de combat. De Caetano Veloso a Marc Ribot, Nacho Vegas, El Cabrero o Vinicio Capossela

Músics contra la ultradreta / FOTOMUNTATGE: RICARD VILADRICH Zoom

Tot torna. El 3 de maig farà cent anys que va néixer Pete Seeger. Patriarca del folk i de la cançó protesta mundial, la seva carrera va arrencar defensant la Segona República Espanyola i va acabar marxant per Nova York amb el moviment Occupy Wall Street i cantant amb Bruce Springsteen a Washington quan Barack Obama va assumir la presidència dels Estats Units. Una de les cançons que Seeger va popularitzar es deia Which side are you on? i va ser escrita el 1931 a Kentucky enmig de la repressió policial contra els miners en vaga. A més de Seeger, l’han cantat molts altres, de Billy Bragg a Ani DiFranco, i ha esdevingut un himne de lluita, un cant que proclama que davant les injustícies no s’hi valen les mitges tintes. La lletra interpel·la directament l’oient i li diu que s’ha de prendre partit: “De quin costat estàs?”

Als Estats Units, i al planeta en general, bufen per enèsima vegada vents d’autoritarisme. Per això no és estrany que floreixi un cop més la música entesa no com un exercici hedonista sinó com una arma pràctica de combat. Que la facin servir els joves i també els veterans il·lustres. Entre aquests últims, un dels casos més cèlebres és el de Caetano Veloso. Cinquanta anys després d’haver-se d’exiliar a Londres amb Gilberto Gil, fugint dels militars, el cantautor de Bahia s’ha de tornar a encarar al poder intolerant, ara encarnat en el rostre i les idees de Jair Bolsonaro. El 24 d’octubre passat Veloso va escriure un article llarg i clarivident al New York Times, titulat “Venen temps foscos per al meu país”. Pocs dies abans un seguidor de Bolsonaro havia assassinat a Bahia el músic Moa do Katendê. I pocs dies després Veloso va gravar una cançó nova denunciant el feixisme, l’homofòbia i el racisme de l’aleshores candidat. Ara Bolsonaro ja és president, però la lluita continua en tots els fronts, i si per exemple una ministra del nou govern diu que els nens han d’anar de blau i les nenes de rosa, Veloso, i molts altres, es vesteixen de rosa per fer pedagogia.

El panorama del Brasil té molts paral·lelismes amb el de l’altre gegant americà, els Estats Units, on la resposta a la política i les idees de Donald Trump ja ha generat art i música de qualitat que se li planta al davant. Un dels casos més espectaculars és el de Marc Ribot, guitarrista de sensibilitat folk-punk que ha publicat un disc ferotge: Songs of resistance 1942-2018 (2018). A la manera del que havia fet anteriorment Charlie Haden amb la seva Liberation Music Orchestra, Ribot ha relligat amb un gust exquisit cançons de resistència, combat per la llibertat i activisme, que van dels partisans de la Segona Guerra Mundial a la lluita pels drets civils, fins a arribar a la ràbia que l’elecció d’un personatge com Trump ha despertat en Ribot i els seus col·legues. Les lluites d’ahir es traslladen a les lluites d’avui: de Seeger, per exemple, Ribot agafa l’himne contra la guerra del Vietnam Waist deep in the big muddy i en fa un cant a la lluita mediambiental, The big fool. Entre els molts col·laboradors d’aquest àlbum promiscu i substanciós que és Songs of resistance hi ha Tom Waits cantant Bella ciao, i també Steve Earle, referent del so Americana, que hi canta una de les millors cançons i també més crues, Srinivas, on directament acusa Trump de ser el responsable moral, per les seves declaracions i fatxenderies, de la mort de dos indis en un restaurant de Kansas el febrer del 2017, assassinats a trets per un fanàtic xenòfob que els havia confós amb terroristes iranians. Srinivas és d’aquelles cançons concebudes, com deia Seeger, per doblegar l’odi i obligar-lo a rendir-se.

La tardor passada Earle va participar amb The Lantern Tour, una sèrie de concerts amb músics com Emmylou Harris, Jackson Browne, Lila Downs i Graham Nash en favor de les famílies migrants i refugiades que intenten entrar als Estats Units des de Mèxic. Coincidint amb la gira van signar un manifest tan clar com concís: “Creiem que tots els éssers humans tenen drets humans bàsics. Demanem que s’acabin els atacs a les famílies que busquen seguretat a la nostra frontera del sud”.

Com si busquessin oposar-se a l’estètica encarcarada i grisa dels autoritarismes, els discos que s’hi enfronten acostumen a ser esponjosos en veus i estils, vius de colors i amarats d’un esperit coral. També a la vella Europa. Una mica abans que Marc Ribot presentés les seves cançons de resistència, Nacho Vegas editava amb el seu segell Marxophone el disc Violética (2018), un treball doble on també abunden les cançons de crua denúncia i els referents inequívocs, de l’empobrida conca minera al patiment dels migrants: la primera part s’obre amb un poema dels maquis asturians coneguts com Los Caxigales; la segona, amb una versió de la folklorista i cantautora xilena Violeta Parra.

A l’altre extrem de la península Ibèrica, l’Andalusia que ha vist créixer Vox també és la terra de l’emblemàtic cantaor El Cabrero. El 3 de desembre passat, l’endemà de les eleccions que han fet parlar -encara més- de l’ultradreta, aquest artista sevillà que va per lliure escrivia a les xarxes un dels seus cants: “ Pueblo que vota en su contra / ha cogío mal camino, / pueblo que vo ta en su contra / Lo mismo que los cochinos / que por un puñao bellotas / se pasan al enemigo ”. Amb fandangos republicans com aquest, El Cabrero començarà a acomiadar-se dels escenaris al festival BarnaSants el dia 23 de febrer a Castelldefels.

No és estrany que una poderosa influència en la Violética de Nacho Vegas siguin les Canzoni della cupa (2016), l’últim disc, i el més folk i compromès, de Vinicio Capossela. I si el músic de Gijón mira cap a Violeta Parra, Capossela s’emmiralla en Matteo Salvatore, una personalitat indòmita del sud empobrit d’Itàlia que va gravar cançons de captaires i va copsar el patiment dels més desafavorits. Per descomptat, el que deia Matteo Salvatore està a les antípodes del que diu Matteo Salvini, cap visible de l’actual govern italià, que no dubta a citar Benito Mussolini per atiar el foc.

Polèmica a Sanremo

L’enèsima polèmica amb Salvini ha vingut a propòsit del Festival de Sanremo, que celebrarà l’edició número seixanta-nou del 2 al 5 de febrer. El seu presentador, el popular cantant Claudio Baglioni, va decidir-se a criticar la dura política antiimmigració de Salvini en la roda de premsa de presentació de l’esdeveniment, que es retransmetrà com sempre pel primer canal de la RAI. També a les televisions italianes es pot veure aquests dies una producció tan curiosa com ambiciosa: una sèrie de dibuixos animats produïda per l’estrella de la cançó Adriano Celentano. Amb música de Nicola Piovani (el compositor, entre moltes altres, de la banda sonora de La vida és bella ), Adrian narra una distopia ambientada en la Itàlia del 2068 (o sigui, exactament un segle després del Maig del 68), en un ambient revolucionari de lluita per la llibertat i els drets -de la dona, del medi ambient, dels immigrants- davant d’un poder absolut i omnipresent. Els protagonistes són la bella Gilda i l’Adrian, alter ego del cantant.

Celentano encara és capaç de mirar al futur als 81 anys. La seva carrera va enlairar-se el 1957: el 18 de maig, en un festival de rock a Milà. Tot just un parell de mesos abans, Pete Seeger havia estat acusat d’obstrucció a la justícia per haver-se negat a declarar davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes. Seeger (que rebrà un homenatge dels festivals Tradicionàrius i Barnasants el 16 de març a L’Auditori) va ser un més dels músics, potser el més significatiu i influent de tots, que es van plantar-se davant la ultradreta. Tot torna.