Reportatge
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Musicoteràpia: un art i una ciència

La música ha estat lligada a la medicina des de temps immemorials, però la pràctica actual no té a veure amb la màgia o la mística. Els terapeutes treballen amb un cos de coneixement científic que va començar als hospitals i les universitats dels Estats Units a mitjans de segle XX

Musicoteràpia: un art i una ciència / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ Zoom

El senyor Julián no pot parar d’estossegar. Sembla que no es troba gens bé i s’aixeca del seient amb dificultat per anar a buscar un got d’aigua. Veient-ho, el musicoterapeuta l’atura, però no per cridar una infermera sinó per donar-li un tambor. Aleshores el pacient s’asseu i comença a tocar-lo amb les mans, amb bon ritme, com si ho hagués fet tota la vida. S’anima, anima els altres, la cosa va a més i ja no s’enrecorda d’estossegar. De cop, sembla que s’hagi rejovenit unes quantes dècades. “La música ens serveix de porta d’entrada a un jo oblidat de la persona, que en molts casos espera que el despertem”, explica Jordi Mercadé, musicoterapeuta dels serveis sociosanitaris de Sant Joan de Déu. Efectivament, el Julián de jove havia sigut músic.

En aquesta sessió Mercadé treballa amb un grup de pacients amb un deteriorament cognitiu agut. El primer que fa en arribar és saludar a cadascú pel nom, donar-li les mans afectuosament, mirar-lo als ulls. La desena de pacients seuen en rotllana -alguns amb la mirada perduda, d’altres mig endormiscats- i ell treu la guitarra de la funda. Comença a cantar el bolero Solamente una vez, d’Agustín Lara, i els pacients sembla que es desperten de la seva letargia i la taral·legen.

“La musicopteràpia és l’art i la ciència d’ajudar a través de la música”, explica Mercadé, que reconeix que hi ha molts prejudicis sobre aquesta pràctica pal·liativa. “El que segur que no és és posar discos de música clàssica relaxant”, afegeix. En pacients amb demència com els d’avui, la musicoteràpia treballa la memòria, l’atenció i el llenguatge. “En persones grans també proporciona grans beneficis físics i motors, perquè a través del ritme ajuda a iniciar i continuar el moviment”, explica. Ho veiem quan canta El Joan petit quan balla. “Amb el dit, dit, dit, amb la mà, mà, mà...”, i els avis segueixen la cançó fent els moviments que toca en cada moment. Ja no es veuen tan encarcarats com al principi, i a més a més es diverteixen. El senyor Francisco no para de fer broma. La senyora Maria es posa a cantar sempre que reconeix una cançó. El senyor Gaspar s’ha adormit.

“És molt important també l’àrea emocional, perquè les persones amb demència tenen molta tendència a la depressió i a l’ansietat, són persones que estan perdent autonomia, memòria, llenguatge, contacte social i la pròpia identitat”, diu Mercadé. La santa espina, Quizás, quizás, quizás, Guantanamera, La bella Lola amb el clàssic moviment del mocador... Els avis revifen extraordinàriament amb totes aquestes cançons, capaces de rescatar moments feliços de la seva vida. “La memòria musical és especialment forta i resistent, perquè està molt lligada a l’emoció”, diu el músic i terapeuta. Per això es trien cançons que els connecten amb la seva joventut i els connecten entre ells, perquè cantar en grup també combat la soledat a què se sol veure abocada la gent gran. Junts, i a través de les cançons, ara poden reviure un passat més o menys compartit. Borriquito como tú, Volando voy, Amigos para siempre... En una hora Mercadé ha aconseguit fer brillar els ulls dels avis i enfortir el feble lligam amb un jo -tota una vida- que amenaça amb desaparèixer. Els avis s’agafen les mans, taral·legen el Passi-ho bé de la Trinca i s’emplacen al dimarts següent. La millora de l’estat d’ànim general és evident.

Evidències científiques

La doctora Melissa Mercadal, directora acadèmica de l’Esmuc i presidenta de la Federació Mundial de Musicoteràpia, defineix aquesta disciplina com “la utilització de la música en totes les seves possibilitats, per part d’un professional format, per treballar la funcionalitat de la persona en diverses àrees, des de la part física i motriu fins a la part cognitiva, passant per la part emocional, la social i fins i tot l’espiritual, per potenciar el seu funcionament al màxim i contribuir a millorar el seu benestar i qualitat de vida”. La varietat d’edats dels pacients és enorme: “Des d’abans de néixer -en dones embarassades- fins al final de la vida”.

Segons explica Mercadal, la relació entre la música i la salut i el benestar existeix des del començament de la humanitat. “Tenim molts documents de temps egipcis, grecs i romans que demostren que la música sempre ha estat relacionada amb la concepció i la definició de la medicina”, explica. Però, com a professió, la musicoteràpia es va configurar als Estats Units després de la Primera i la Segona Guerra Mundial. “Molts veterans de guerra estaven institucionalitzats durant llargs períodes de temps en grans centres hospitalaris on no existien activitats terapèutiques. La gent estava medicada, però hi havia poca intervenció no farmacològica. Quan grups de músics van decidir anar voluntàriament a tocar per a aquests veterans de guerra, els psicòlegs, psiquiatres i neuròlegs van observar uns canvis anímics bastant importants en els seus malalts”. Una pel·lícula que il·lustra aquella època, recorda Mercadal, és Despertar (Penny Marshall, 1990), basada en l’autobiografia del neuròleg Oliver Sacks.

A partir d’aquestes observacions, a les facultats de medicina es van començar a fer tesis doctorals que estudiaven efectes concrets de la música en els pacients i es va veure la necessitat que les persones que treballaven en aquest entorn tinguessin una formació específica. El primer grau de musicoteràpia es va crear a la Universitat de Michigan l’any 1944 i l’Associació Americana de Musicoteràpia es va fundar l’any 1950. “Tot i que el component lúdic i motivador de la música és molt important, l’objectiu final és aportar un canvi positiu en totes aquestes àrees (cognitiva, motriu, emocional, social...)” A partir de tots aquests estudis i a mesura que s’ha anat desenvolupant la pràctica clínica, s’hi van començar a trobar aplicacions concretes. “La recerca és espectacular, és la teràpia creativa que té més recerca. Té un cos de coneixement científic que avala i guia la pràctica clínica”, ressalta.

Actualment, per exemple, “està demostrat que el part és més curt quan s’ha utilitzat la musicoteràpia. O que en nadons prematurs serveix per calmar-los i per tant ajudar-los a mamar, fet molt important per guanyar pes i sortir de l’hospital dues setmanes abans”. La música també pot millorar l’estat anímic i “això pot potenciar la quantitat d’immunoglobulina alfa, que és un indicador del sistema immunològic fantàstic per a nens amb leucèmia”, explica Mercadal. En malalts de Parkinson serveix per “treballar la postura i la velocitat de la marxa, i sabem molt clarament que és un tractament de tres setmanes, de vint minuts cada dia, a través d’uns elements molt concrets de la música”. En nens amb trastorn de l’espectre autista, la música serveix com a “potenciador del llenguatge, la comunicació i la interacció amb el seu entorn físic, i en persones en fases inicials d’una demència, es pot treballar la depressió i afavorir l’estimulació cognitiva”, afegeix.

Reivindicacions en marxa

Actualment a l’estat espanyol hi ha deu cursos de postgrau o màster, però la figura del musicoterapeuta no està encara reconeguda legalment, com sí que la reconeixen centres com l’Institut Guttmann o Sant Joan de Déu. La professió, per tant, té en marxa algunes demandes. “Hi ha tres comunitats autònomes, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó, que han presentat proposicions no de llei per reivindicar la musicoteràpia com a teràpia sanitària complementària no farmacològica, perquè es pugui regular qui l’utilitza i com s’utilitza i potenciar-la en una varietat d’institucions. A Extremadura ja hi ha l’epígraf de musicoterapeuta dins els serveis socials, i a Galícia també. Hi ha molt moviment en aquest moment i a Catalunya s’està preparant un pas d’aquest tipus”, explica Mercadal.

La musicoteràpia ha de lluitar també contra un prejudici cap a tot aquells tractaments que no són farmacològics. Però, com ressalta la presidenta de la Federació Mundial de Musicoteràpia, “hi ha, per altra banda, una altra filosofia, que és la d’humanitzar els hospitals, i un dels aspectes que es reivindica és la presència de les arts, com la música i la pintura. Hi ha aquesta contradicció”. A més, assegura, “el col·lectiu mèdic sempre demana que hi entris a través d’un projecte de recerca i, per tant, parlar del poder màgic i místic de la música no ens beneficia. Disposem de moltes revisions sistemàtiques, moltes metaanàlisis i fins i tot revisions Cochrane, que són els punts més alts de l’evidència científica”.u