Música
POL GÓMEZ

Música clàssica: Com es pot fer més atractiva

El mite diu que és cara i elitista, però no és cert. La televisió i YouTube són ara mateix els canals que han trobat els millors divulgadors del gènere per arribar al cor de la gent

Música clàssica: Com es pot fer més atractiva / TV3 Zoom

Per gaudir d’una cançó d’aquelles que participen a Eurovisió només necessites tres minuts i cap esforç especial de comprensió: és pop, és fàcil. En canvi, si vols submergir-te en una òpera o en un concert simfònic, hi has d’invertir, com a mínim, dues hores de la teva vida i posar-hi els cinc sentits, en una experiència que, tot i que acostuma a ser molt gratificant, exigeix concentració, un mínim de coneixement previ i la voluntat activa per fer-ho. Allà no es pot xerrar ni prendre birres amb els col·legues: l’entorn reclama tota l’atenció i cal fer l’esforç. Aquesta és, doncs, la primera barrera que s’interposa entre la música clàssica i un públic que és de naturalesa curiosa, però que està exposat a una gran varietat d’estímuls: la dificultat per trobar la porta d’entrada, i una raó per quedar-s’hi.

En les últimes dècades hi ha hagut una pregunta primordial: per on començo? En un moment en què l’educació musical es retira de les escoles, el consum és cada cop més aleatori perquè confiem en els algoritmes dels serveis de streaming, i tocar un instrument ja no forma part de la vida quotidiana, el nostre coneixement sobre música és cada cop menys orgànic, i necessitem pistes per moure’ns per un terreny inabastable que a molts ens pot desanimar. No només passa amb la música clàssica: també amb el cinema primigeni, la gran literatura i l’art que s’exposa als museus, però en el cas de la música es dona el fet que molta gent encara la percep com a elitista, cara, que no és per a ells; una associació d’idees incerta però que encara pesa i que ha fet necessària la figura del divulgador, la persona que ens educa sense ser un mestre, i que facilita informació i context perquè aprenguem a moure’ns sols.

“Mirar per sobre de l’espatlla o menysprear la gent és immoral, perquè la cultura ens pertany a tots”, diu Rafael R. Villalobos, un jove director d’escena especialitzat en òpera que té, entre els moments més especials de la seva carrera, una versió del Dido i Enees de Purcell, estrenada al Teatro Real de Madrid i especialment concebuda per al públic adolescent, que transformava la història de Virgili en una denúncia de l’assetjament a les escoles. Villalobos defensa que la primera tasca dels auditoris i dels teatres d’òpera és posar-ho fàcil, “introduint el concepte de mediació de la mateixa manera que ho fan els museus, explicant què es programa i per què”, i així anar eliminant els possibles complexos del públic no especialitzat.

Desempallegar-se d’aquesta idea d’inferioritat és important, perquè no hi ha cap dificultat insalvable en la música clàssica, i un cop superat el primer obstacle s’obre un immens oceà de bellesa, plaer i fins i tot una dimensió social apassionant. Cap als anys 50, quan la música clàssica va entrar en una fase elitista després de diverses dècades de presència constant en les vides de la gent -gràcies, sobretot, a les retransmissions de ràdio o pel·lícules com Fantasia (1940), de Walt Disney-, un home va veure clar que calia renovar el vincle emocional i trobar una manera entretinguda de comunicar el més important de la música, que era el seu valor emocional. Leonard Bernstein -de qui aquest any es compleix el centenari del naixement-, tot i que va sostenir durant tota la seva carrera una agenda constant de concerts i enregistraments, també va confiar en altres suports per donar a conèixer la música: el cinema, el llibre didàctic i, principalment, la televisió. Les seves conferències dirigides al públic jove van tenir un impacte que encara ressona. Ningú ha sabut divulgar la música de manera més divertida i imaginativa.

L’exemple de Bernstein implica que, avui, la divulgació musical s’ha de fer per mitjà de l’audiovisual. Quan ja gairebé no s’enregistren nous discos -el mercat està molt minvat en comparació amb els anys 80-, i quan els fenòmens editorials d’èxit es compten amb els dits d’una mà -les memòries del pianista James Rhodes i El ruido eterno, la història de la música del segle XX segons Alex Ross, poc més-, les maneres d’engrescar nou públic es troben a la televisió o, fins i tot, a YouTube: programes com This is opera -la producció de Brutal Media dirigida per Ramon Gener que prenia el relleu de la versió original a TV3, Òpera en texans - han ajudat a comunicar els misteris i les passions de l’òpera de manera senzilla i engrescadora, una via que també exploren nous divulgadors com Jaime Altozano, un youtuber de Madrid que, des de fa poc més de deu mesos, porta un canal que ja compta amb una mitjana de 150.000 visualitzacions per vídeo, i que no deixa d’augmentar.

Altozano té 24 anys i va començar el canal perquè li semblava una manera pròxima de connectar amb la gent jove. “Tota la meva vida m’ha agradat explicar, he donat classes particulars i ajudava els amics en els deures de l’escola”, explica. Des de fa vuit anys consumeix canals de YouTube, principalment de ciència -simultàniament amb la música, la seva passió són les matemàtiques i la física-, i un dia va començar a experimentar amb el format. Mentre altres youtubers juguen a videojocs o fan brometa, Altozano analitza en tots els nivells possibles músiques diverses, com la peça inicial dels capítols de Joc de trons, el musical Els miserables, una fuga de Bach o les bandes sonores d’ El senyor dels anells, amb partitures a la pantalla i símils de fàcil comprensió, donant tant el context cultural com el tècnic. “Quan a la gent li dones la informació de manera fàcil i entretinguda, no els és difícil aprendre”, assegura. “Sempre he pensat que amb formació musical gaudeixes més de la música, i que amb explicacions, encara que siguin mínimes, pots accedir a la música més complexa”. La pedagogia d’Altozano, com la de Ramon Gener -a qui cita com un referent en la mateixa mesura en que ho són per a ell Bernstein, els programes de Luis Ángel de Benito a Radio Clásica i les conferències sobre ciència de Richard Feynman-, es basa a reforçar o crear vincles emocionals. “Així connectes els teus records, i els teus afectes, amb el que estàs aprenent de nou, i es va creant una dinàmica formativa motivadora”.

Altozano es mostra satisfet dels resultats obtinguts fins ara: té mil subscriptors de pagament al seu canal -que li permeten dedicar-s’hi en exclusiva, com si fos una feina de mestre a distància- i manté contactes informals amb els seus mecenes, que van des d’estudiants de conservatori frustrats amb certs mètodes pedagògics de l’ensenyament superior fins a gent curiosa que ara comença a pagar entrades per anar a l’òpera. El resultat és similar a l’aconseguit pels programes de Ramon Gener: despertar la curiositat i, en alguns casos, motivar el pas següent, que és, com diu Rafael Villalobos, “accedir a la dimensió social d’aquesta música, que és molt visceral, molt bèstia, una catarsi que et porta a una altra dimensió”, però que malauradament no es pot experimentar veient la tele o YouTube, sinó anant al teatre o l’auditori.

Un ‘OT’ de música clàssica?

¿Fins a quin extrem pot arribar la pedagogia popular? ¿Seria desitjable, per exemple, una experiència televisiva a l’estil Operación Triunfo, però amb música clàssica i òpera? El director granadí Pablo Heras-Casado ho veu factible. “S’hauria de fer bé, amb dinamisme, atractiu i amb bons mitjans. Qui s’hauria imaginat fa uns anys que cuinar un plat a la televisió seria un espectacle? Ara els programes de xefs mouen masses. Tampoc hauríem pensat que veure escalfar un equip de futbol mantindria l’audiència atenta. La música clàssica també pot despertar aquest interès”. La 2 de TVE ho ha estat intentant aquestes últimes setmanes amb el talent show Clásicos y reverentes : no ha funcionat en audiència -l’hora tampoc és la millor: diumenges als migdia-, però això no significa que no ho pugui fer en un altre context, i amb un altre format. Si una cosa demostren experiències com les de Rhodes, Gener o Altozano és que allà fora hi ha gent amb ganes immenses de saber com funciona la música i com afecta les nostres emocions.