Melodies per tocar el cel

Hi ha una fotografia on Marcel Proust -avançat al seu temps- apareix fent 'air guitar' amb una raqueta de tenis. Un segle després, The Jayhawks han batejat el seu novè disc amb el nom de l'autor de A la recerca del temps perdut. Pop clàssic, arrels nord-americanes i literatura

Borja Duñó Aixerch

2 min

Marc Perlman és el membre més antic de The Jayhawks. “Compte, sóc el més veterà però no el més vell, eh?” Mark Olson el va reclutar com a guitarrista l'any 1985 i junts van fer el primer concert del grup a Minneapolis. Entre els pocs assistents a aquella actuació hi havia Gary Louris, destacat guitarrista de rockabillly de la zona i Olson el va fitxar per al grup. Perlman va passar a ser el baixista i, des d'aleshores, no s'ha mogut de la seva posició.

De seguida es va veure que Mark Olson i Gary Louris formaven un tàndem de compositors i cantants esplèndid. La combinació de les seves veus, els seus timbres i les seves harmonies era màgica i es van convertir en el grup d'americana per antonomàsia: Hollywood Town Hall (1992) i Tomorrow the green grass (1995) són obres mestres del grup encara insuperades. Però Olson va marxar i Louris va continuar liderant en solitari l'aventura de The Jayhawks, confiant en un talent inusual per escriure i cantar melodies inoblidables. D'aquesta època són discos com Sound of lies (1997), Smile (2000) i Rainy day music (2003). Fa uns anys Olson va tornar momentàniament a Mockingbird time (2011), però tal com va arribar va tornar a desaparèixer. En canvi, Perlman sempre hi va ser.

El baixista contesta el telèfon des de la sala de Göteborg, a Suècia, on tocaran aquesta nit. El concert forma part de la gira que els portarà a Barcelona el dia 22 de setembre, quan fa menys d'un any que ja hi van ser, però aquesta vegada vénen a presentar Paging Mr Proust. Barcelona és una ciutat especial per a ells, perquè és on hi ha la seu de Mondosonoro, la revista que els va fer venir a tocar per primera vegada l'any 2001. “Aquella gira per Espanya va ser molt important per a nosaltres, perquè el públic ens va acollir d'una manera molt especial. Abans només tocàvem en alguns països europeus, però allò va tenir un efecte bola de neu per a la resta d'Europa”.

No els fa por tornar tan sovint i confien a cegues en el nou treball, un disc en què Gary Louris s'ha sentit lliure per combinar les melodies clàssiques marca de la casa amb guitarres abrandades a l'estil de Neil Young, on experimenten amb gèneres en principi aliens al grup, com el krautrock. “Sí, el Gary és molt fan del krautrock i, de fet, tots els membres del grup ho som, però ell volia que aquest disc expressés millor les seves influències i Ace o Comeback kids, amb més electrònica, en són bons exemples”, diu Perlman sobre Paging Mr. Proust, el disc ple de referències literàries (Keats, Proust, Foster Wallace...) amb què el grup de Minneapolis reivindica la seva capacitat per fer melodies que toquen el cel.