LA PORTADA
JORDI GARRIGÓS

Miqui Puig: “La gent es pensa que vull ser famós, però és tot el contrari”

El cantant de pop de l’Ametlla del Vallès està a punt de posar-nos a tots a ballar amb el seu nou disc, ‘15 canciones de amor, barro y motocicletas’, després de fer de professor de cultura musical a l’acadèmia més famosa d’Espanya, ‘Operación Triunfo’

MIQUI PUIG:   “La gent es pensa que vull ser famós, però és tot el contrari” / FRANCESC MELCION Zoom

REW

<<

Miqui Puig implora fidelitat. No ho fa gratuïtament, en demana i en dona, perquè ell ho ha estat sempre, de fidel. Als seus amics, als seus herois i al pop, a l’ètica pop. Nascut en una casa de pagès dins d’una família de classe obrera, va arribar a l’Ametlla del Vallès amb 8 anys i va passar la seva infància sobre les dues rodes d’una bicicleta: “Per a un nen grassonet com jo, que sempre es quedava fora dels equips de futbol, el trialsín va ser la salvació. Hores i hores saltant marges”, recorda. El Miqui no va créixer en una família especialment musical, però aviat va entrenar orelles a ritme de salsa, amb conjunts com l’Orquestra Plateria: “La Fania tocada per hippies ”, diu. Arribat a l’adolescència va topar-se amb Ràdio 3 i una emissora local que l’emparentaria amb la New Wave i noms com els de Gabinete Caligari o Derribos Arias. Es començava a construir l’educació musical d’un jove que amb 16 anys crearia el seu primer grup, Aullidos en el Garaje. El Puig seminal, el d’abans de la diana de les RAF, el d’abans de ser una de les icones del pop barceloní dels anys 90, el d’abans de Los Sencillos.

“Ens va tocar la loteria; vist ara vam tenir una sort que ni te la creus: fer sis discos, concerts multitudinaris, contractar productors estrangers, gravar a Londres, conèixer la Neneh Cherry, col·laborar amb Santiago Auserón... M’ha calgut pair-ho per ser-ne conscient”, explica. Los Sencillos van ser una màquina de crear hits ( Bonito es, No, por eso no, No toques a mi amigo, Mala mujer... n’hi ha a grapats) que mai va acabar d’encaixar en la llavors poderosíssima indústria musical: “Érem els raros, no teníem ganes de fer les coses fàcils i, en general, estàvem enfadats amb el món”.

PLAY

>

El 2002 el grup se n’aniria en orris i començaria la seva carrera en solitari amb Casualidades (“Un disc fet en l’underground més absolut i que ara està molt ben valorat”, diu traient pit) mentre paral·lelament a la seva carrera artística cultivava una altra branca professional, la comunicació: “Va ser gràcies a la Mai Balaguer, realitzadora de l’ Sputnik i una visionària de la tele catalana. Una nit, a l’Apolo, em va venir a buscar perquè sortís al seu programa”. Anys després arribaria l’aparador estatal, fent de jurat a Factor X y Tienes talento (Telecinco), una experiència que va comportar-li algun contratemps: “Em vaig angoixar d’aquell món i tampoc es va entendre gaire la ironia que utilitzava. A més, la fama m’atabala, la gent es pensa que vull ser famós, però és tot el contrari”, aclareix.

El que mai ha abandonat és la ràdio, la seva gran passió (“És el millor del món”, diu). Primer amb el programa que sempre havia somiat ( Can Tuyus, a COM Ràdio) i ara amb Pista de fusta, un espai dedicat a la música de ball a iCat. Però la petita pantalla va rescatar-lo de nou gràcies a una trucada per fer de professor de cultura musical a OT : “Un regal de feina, perquè a Operación Triunfono he fet res diferent del que faig cada dia: parlar sobre música”. Un mod comentant segons quins estils? El Miqui riu obertament: “Per sort fa anys que he deixat de ser un torracollons. Les classes a l’acadèmia han sigut divertidíssimes i poder parlar de pentinats, roba, Los Chunguitos o italodisco en un programa així és un luxe”.

FF

>>

15 canciones de amor, barro y motocicletas és un títol que es justifica sol: “Hi ha cançons d’amor perquè segueix sent el leitmotiv de tot el que fem, fang perquè és la metàfora de la gent que s’enfanga i pringa, i les motocicletes perquè m’encanten i hi ha una tema que en parla directament”. Aquest és el nou disc de Miqui Puig en solitari, un àlbum que apareixerà el 29 de març i que ens mostra un artista pletòric, confiat per la bona rebuda del seu àlbum anterior, i que alhora es renova amb noves idees. La gent es toparà amb un treball melòman, eclèctic, per ballar i ple de referències sonores i samplers que són 100% Puig: “Hi són perquè fan de nexe d’unió entre moltes de les coses que m’agraden, de Kevin Rowland a Lloyd Cole o David Lyme. De techno, d’ acid house... tot el meu puto món sonant seguit, com una sessió de discjòquei”, explica. Un disc que uneix el Miqui Puig de pop de guitarres -hegemònic a Escuela de capataces (2017), l’últim disc- amb la música de ball en format mixtape, “com els traperos ”, diu rient el de l’Ametlla.

I tot això, com ho portarà al directe? Puig té dos referents clars, David Byrne (Talking Heads) i James Murphy (LCD Soundsystem). “Serà un espectacle per no parar de moure’s”, avisa. I acabem com hem començat, parlant de la fidelitat. En aquest disc, Puig segueix demostrant que és una de les seves virtuts: no hi ha una sola concessió a la radiofórmula, tot i que just acaba de sortir a Operación Triunfo. És el Puig en tota la seva puresa: “Ser comercial no em serveix per a res, haig de conquerir la gent amb els xous”.