MÚSICA
XAVI SÁNCHEZ PONS

Ljubliana & the Seawolf, els rarets de la classe

El quartet de Pol Batlle presenta a Barcelona ‘Libra’, el seu nou treball

Ljubliana & the Seawolf, els rarets de la classe / NOEMÍ ELIAS Zoom

Hi ha artistes que només necessiten ser ells mateixos per fer-se un forat al món de la música. Una manera de fer que prescindeix de les modes passatgeres i que aposta per un discurs propi i elaborat més enllà del consum ràpid. Aquest és el cas de Ljubliana & the Seawolf, una raresa en l’escena rock catalana que ara publica Libra (2019), un tercer disc d’estudi que podria significar el seu descobriment definitiu per part d’un públic més majoritari. El grup liderat per Pol Batlle, un enamorat de la vida bohèmia, aposta per l’anglès en la majoria de les lletres i per un pop-rock impressionista i lliurepensador. “Intentem que les cançons esdevinguin viatges, tant per a nosaltres com a músics com per al públic”, explica Batlle. “Ens agrada que el so et dugui a uns paisatges diferents dels que et poden evocar les lletres o els ritmes. La gent se sol enganxar a les coses fàcils que no necessiten ser desencriptades, però creiem que hi ha espai per a la música intensa que prèviament ha passat per molts llocs i processos”.

Libra presenta dos vessants d’un problema que, fent honor al seu títol, s’acaben equilibrant. “El disc és una queixa sobre les diferents patologies que patim al segle XXI”, comenta. “Un dels paranys més grans de la societat és l’addicció a les tecnologies i com et conviden plàcidament a fer el que vulguis sota una aparença de llibertat. Ara bé, a Libra també donem les claus per solucionar aquests problemes i guanyar la batalla”, assegura el músic.

El camí de Ljubliana & the Seawolf, que el 20 de febrer presenten el nou disc a La [2] de l’Apolo, no hauria estat el mateix sense l’existència d’El Pumarejo, un dels cors culturals del barri de Vallcarca. “És un lloc on hem tocat i hem conegut músics afins que també escapen de les etiquetes fàcils, amics com els Seward, el Xarim Aresté o la Marina Herlop. Diria que som quasi com un col·lectiu i El Pumarejo és el nostre punt de trobada”.