Hi ha la creença que les estrelles de l’òpera viuen a la seva bombolla de fama i luxe, i que el món real els és força aliè. Si això fos cert –que no ho és–, Joyce DiDonato seria l’excepció. Aquest disc, selecció d’àries barroques sobre el furor de la guerra i, alhora, sobre l’anhel de pau, ens pot semblar massa allunyat en el temps –el compositor més modern és Händel!–, però en realitat aspira a ser una eina de reflexió sobre el present. La mezzosoprano nord-americana va decidir enregistrar el programa tot just després dels últims atemptats a París, trasbalsada per la tragèdia, conscient que l’odi estava guanyant terreny, i que si d’alguna manera podia ajudar a portar la concòrdia era amb la música, i la seva bellesa. DiDonato alterna àries di bravura furioses –Prendi quel ferro, o barbaro!, de Leonardo Leo, no s’havia enregistrat abans– amb largos tendres, alguns prou coneguts, com el lament de Dido (Purcell) o Lascia ch’io pianga (Händel), però cantats amb una tendresa i una intensitats insuperables. Complementat amb fragments de Monteverdi i Jommelli, vet aquí una joia de cant pur i arqueologia barroca que fa que el món sigui un lloc una mica millor.
