Crítica de disc
Cultura Música 23/09/2016

Jóhann Jóhannsson - 'Orphée'

Pol Gómez
1 min

Arran de les seves bandes sonores per a The theory of everything (2014) o Sicario (2015) –i, d’aquí poc, la segona part de Blade runner–, l’islandès Jóhann Jóhannsson s’ha fet fort a Hollywood. Però la qualitat cinematogràfica de la seva música ja la trobem al seu origen, ara fa uns 20 anys, quan amb un llenguatge líric i hipnòtic va trobar els punts d’unió entre la producció electrònica i el minimalisme, el que avui identifiquem com a música clàssica per al públic indie. A Orphée, un àlbum conceptual sense vinculació amb les imatges a una pantalla, Jóhannsson no ha variat la seva estètica –basada en notes que freguen el silenci, frases lleugeres i varietat de recursos instrumentals, del quartet de corda al solo de violoncel–, però ha madurat l’efecte: cada cop resulta més expansiu i evocador, més madur en les seves aspiracions. Orphée és una meditació culta al voltat del mite d’Orfeu, del qual han parlat durant mil·lennis Ovidi, Monteverdi o Cocteau, i que tracta no tant de baixar a l’infern i tornar com de transformar la natura amb l’art. Aquesta música no arribarà a modificar el món i la voluntat dels déus, però ens resulta tendra i emocionat.

stats