Gairebé deu anys de carrera, vuit discos i ni una relliscada. Ha sobreviscut al hype que va suposar Supercrepus (2008) construint una carrera sòlida fonamentada en un cançoner sense fissures. I ha sigut capaç de crear una mitologia pròpia, aliena a modes, d’un lirisme brut, divertit i tel·lúric, que es basa formalment en una aproximació polièdrica a l’electrònica DIY. Joe Crepúsculo és un artista antediluvià que fagocita tots els pals de la música popular (passats, presents i futurs), per després passar-los pel seu sedàs macarra. Cosa que a Disco duro brilla de forma especial, ja que es tracta d’un treball mestís, obscur i suburbial. Només cal escoltar la barreja entre Crystal Castles i Gipsy Kings que proposa Un demonio con piel de cordero (la cançó més visceral que ha escrit mai el català); el trap d’autor de Familia y cigarros; l’Italo dance de Música para adultos; o Esto es lo que hay, relectura lliure i narcòtica del (I'm Not Your) steppin' stone de Paul Revere & the Raiders.
