REW

<<

Hi havia una vegada un poble. Al poble hi havia una casa. A la casa hi havia un menjador. I al menjador hi sonaven a tota hora discos de cantautors. Coses dels pares. “Sobretot escoltàvem Serrat i Llach. Però també Jacques Brel i Joan Baez, tot en aquesta línia”, recorda Joan Dausà sobre la seva infància a Sant Feliu de Llobregat. “La música sempre m’ha agradat i m’ha acompanyat: a l’escola, a l’esplai i després als diversos grups que vaig anar tenint”, continua. Les seves cabòries de nen, a pesar d’estudiar piano, eren unes altres. “Un dia volia ser arqueòleg, un altre biòleg... Tenia una llista interminable!”, exclama entre rialles.

Amb aquesta llista interminable es va plantar als 18 anys sense saber cap on tirar. “Em vaig dir, mira, fes una carrera que no et tanqui cap porta, que et doni una base de cultura general i de com funciona el món de l’empresa, que després et permeti fer qualsevol cosa, també com a emprenedor”. Aquesta és la reflexió que va portar-lo a llicenciar-se en administració i direcció d’empreses a la UPF. “El rèdit que li he tret ha sigut entendre que d’alguna manera o altra tot s’ha de crear, però que també s’ha de vendre”. Just acabada la carrera se li va despertar una altra inquietud. “Volia provar en el món de la interpretació. Per això vaig fer el càsting de l’Institut del Teatre. I hi vaig entrar!” Òbviament, va acabar art dramàtic. Dausà no és d’aquells que deixen les coses a mitges.

PLAY

>

La seva experiència al món laboral ha sigut ben variada. “Vaig tenir un personatge al Club Super3, li vaig posar veu al Xavi Masdéu d’ Arròs covat, feia de presentador en grans actes, locucions publicitàries i també teatre amb la companyia La Perla 29. Però el comú denominador de tot això era que jo exercia de comunicador”, explica. Aquestes ganes d’expressar-se també les va traslladar a la música. Tot va començar com un joc entre amics. “Jo tenia la intuïció de fer un disc, sense saber on arribaria. Volia connectar amb la meva part de comunicador, però a través de les cançons. Vaig decidir que si ho feia ho faria bé. Em vaig rodejar de gent potent, vam fer una bona campanya i vam crear l’espai perquè tot allò pogués passar”. Tot allò es resumeix en el fet que el disc Jo mai mai (2012) i -en concret el single homònim- ho va petar.

“No m’esperava aquella repercussió”, confessa. Aquella cançó, que va inspirar una de les històries de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu, també va trasbalsar la vida de Joan Dausà. Gires, concerts. Un segon disc, On seràs demà? (2014), i més gires, més concerts. Fins que a finals de 2015 va dir prou i es va acomiadar dels escenaris omplint dues nits el Palau de la Música. “Tota aquesta primera etapa, que va durar uns cinc anys, va ser d’inèrcia, conseqüència d’un joc, d’una experimentació. Vaig parar perquè necessitava descansar, agafar perspectiva. Ara, però, torno decidit. Em vull dedicar a la música, entenent-ho com una trajectòria a llarg termini”.

FF

>>

Amb el novíssim Ara som gegants (2018), Dausà sap crear expectació. “Qui l’escolti i qui vingui als directes veurà que tot ha canviat una miqueta. Jo soc un altre, el que explico, com ho explico i com ho defensem en directe amb el Florenci Ferrer, la Núria Maynou i el Dídac Fernández, la nova banda”, insisteix. “En els primers discos potser no ho transmetia tant, perquè parlava d’emocions més individuals, més íntimes, però en aquest disc també obro la porta a poder reflexionar d’una manera més social”. Posa l’exemple de la cançó que dona nom al disc. “No és autobiogràfica i la reflexió final és que per moltes coses que ens puguin passar a la vida, tots ens en podem sortir. Pot semblar un tema dur i punyent, però vol ser positiu i lluminós”. També hi ha “cançons boia, espais d’oxigen” com Gran eufòria, el primer single que arriba acompanyat d’un videoclip a l’estil La La Land. “És una d’aquestes cançons per celebrar aquells moments de la vida que et fan sentir per sobre de la felicitat”.

Emoció és la paraula clau en l’imaginari de Dausà, també la connexió amb el públic i de com aquest es fa seves les cançons. “Això és el que més m’emociona, sobretot quan ho visc als concerts”, reconeix. Tampoc veu l’idioma com un handicap. “El meu objectiu no és arribar a molta audiència i a vegades no cal entendre un idioma per emocionar-se. Per a mi fer cançons és una manera d’explicar com entenc jo la vida, i sí que el català provoca aquesta limitació -la gent que l’entén és la que és- però m’agrada pensar que podem transcendir això i arribar a gent que tot i no entendre’l pugui fer-se seves les cançons”, sentencia. Amb el cartell de sold out penjat als concerts de presentació a Girona (30 d’abril) i Barcelona (25 de maig), encara la gira de l’estiu amb moltes ganes i il·lusió. També el futur. “Faré cançons mentre hi hagi gent que vulgui escoltar-les i connectar-hi emocionalment. Aquest ha sigut el motiu de voler tornar”.