LA PORTADA
OLGA ÀBALOS

Joan Colomo: “Ja fa uns quants anys que no tinc cap mena de vergonya”

El músic de Sant Celoni publica ‘L’oferta i la demanda’, el seu sisè disc, molt més ballable i electrònic que els anteriors. El presenta el dijous 13 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic

Joan Colomo:   “Ja fa uns quants anys que no tinc cap mena de vergonya” / FERRAN FORNÉ Zoom

REW

<<

No recorda quina edat tenia però conserva la imatge a la memòria. “La primera vegada que vaig cantar en públic va ser al col·le, de petit, un dia que vam cantar Ob-la-di, ob-la-da dels Beatles”. Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) sí que recorda, en canvi, que tenia 10 anys quan una pulsió se li va despertar a dins: “Vaig demanar una guitarra als meus pares perquè tenia una casset de l’Elvis i jo volia ser com ell. Em van apuntar a classes de solfeig i guitarra però hi vaig durar un any. Després, als 12 anys, en Mau Boada, que llavors en tenia 11 i ens assèiem junts al menjador, em va dir si volia tocar en un grup que estava muntant. Ens dèiem Sigue Buskando. Fèiem punk hardcore extrem i criticàvem els polítics. Amb aquell grup vam fer un munt de concerts, vam tocar a Barcelona i en moltes cases ocupades. Ens hi portaven els nostres pares perquè nosaltres érem molt petits”. Després vindrien més grups: Ariadna, Rain Still Falling i, el 1998, Zeidun, que es van convertir en una de les referències de l’escena hardcore catalana sota el paraigua de la discogràfica BCore. Això va donar l’empenta definitiva a Colomo per assumir el rol de frontman i de cantant. Cinc anys després va formar el trio La Célula Durmiente, on va començar a treballar la seva faceta més melòdica i pop. I el 2007 va aterrar com a baixista al grup d’ emocore i punk rock The Unfinished Sympathy, un punt d’inflexió. “Vaig veure que allò era un grup seriós. Em va canviar la vida i la mentalitat i vaig pensar que potser sí que era una cosa viable poder-se dedicar a la música. Vaig aprendre molt, a tocar en festivals, en esdeveniments seriosos, a fer entrevistes, etc. Coses que no havia fet abans”.

PLAY

>

Però el cuquet de seguir explorant nous camins, especialment els dels sons més acústics i d’autor, va donar lloc a Contra todo pronóstico (2009), el seu primer disc en solitari. Des d’aleshores ja n’ha gravat cinc, l’últim dels quals és L’oferta i la demanda (2018), que es presentarà en directe el 13 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic, i on continua desplegant el seu pop folk d’autor marca de la casa, eclèctic i juganer. Això sí, abraçant noves influències i deixant en un segon pla la guitarra per incorporar més teclats, sons de sintetitzador i ritmes ballables. “No ha sigut gaire buscat, però. Ha resultat així perquè he aprofitat moltes de les pistes que havia fet gravant les maquetes a casa, on el més còmode és treballar connectant un teclat. Gairebé no hi ha guitarres”, explica, alhora que reconeix que últimament ha parat més l’orella al pop electrònic més comercial i a l’R&B. “Tampoc és que n’escolti gaire, però aquesta música t’acaba arribant per les radiofórmules, com els temes de la Rihanna, per exemple. D’alguna manera he jugat a fer mainstream però amb lletres més serioses”. De fet, els versos que conformen L’oferta i la demanda estan farcits de termes de macroeconomia que Colomo fa servir per parlar de la quotidianitat i fer un nou gir a la seva particular versió de la cançó protesta. “Volia reflexionar sobre com l’economia condiciona les relacions entre les persones i com el sistema econòmic en què vivim ens va convertint en un determinat tipus d’éssers. Ens convertim en mercaderies. L’economia condiciona totes les facetes de la nostra vida”. El de Sant Celoni destaca la il·lustració que ocupa la portada del disc: una mare ocell alimentant els seus pollets. “Potser és un dels pocs moments a la vida en què l’oferta i la demanda es corresponen. Si el nen vol teta, té teta. A partir de llavors tot comença a torçar-se i el que tu esperes no és mai el que t’ofereixen”.

FF

>>

¿I com es poden explicar temes tan complexos en cançons que moltes vegades duren poc més de tres minuts? “Estic atrapat. D’una banda em costa molt escriure i no puc fer grans parrafades, i de l’altra faig cançons tan curtes que si vull explicar alguna cosa més elaborada no tinc espai. Les meves cançons són com un haiku”. I conclou: “A mi m’agraden els temes curts. M’agrada la sensació de quedar-me amb ganes de més quan s’acaba. Potser és degut a la influència del punk, que està fet de cançons directes i sense embuts”. Precisament és aquesta energia la que, assegura, el segueix guiant, encara que amb el nou disc la posada en directe serà més “ maquinera i ballable”. ¿Es pot fer ballar amb un timbre de veu...? “Particular, volies dir? -Colomo esclata a riure com un nen entremaliat-. Bé, a vegades és una mica insuportable! Reconec que en els meus primers discos canto com si impostés la veu i la faig infantil. En aquest nou treball ja no ho faig tant perquè he optat per fer melodies menys agudes. Quan vaig començar a cantar tenia moltíssima vergonya però ara ja fa uns quants anys que no tinc cap mena de vergonya de fer res”.

Esbufega quan pensa en l’agenda que li espera a la tornada de l’estiu. Haurà de combinar els concerts de presentació del nou disc amb una minigira amb els Surfing Sirles, actuacions amb els Unfinished, etc. “Però sempre tinc la por que potser d’aquí dos mesos no tindré feina. Tots vivim amb la mateixa inestabilitat i ja m’hi he acostumat. Ni amb un contracte fix tens res segur, ja. De cop i volta et pots veure desnonat i sense un futur laboral clar. Això li ha passat a molta gent”.