REW

<<

La vida de Javiera Mena sempre ha respirat música. “Els meus primers records són musicals -explica-. La meva àvia xiulant suaument per fer-me dormir, el meu avi escoltant tango mentre jo jugava... Jo vivia amb ells i tenien una gran biblioteca musical on hi havia des de música clàssica fins a euro dance ”. Diu que hi havia un grans èxits de Queen i creu que el seu primer heroi va ser Freddy Mercury, perquè “cada vegada que sonava Queen m’imaginava que jo era Freddy Mercury, amb bigoti i tot”. També tenia A contraluz de Luz Casal i recorda que només de mirar la foto del CD i sentir la seva música li semblava una dona poderosa. Quan va començar l’escola secundària, dues artistes li van canviar la vida: “Ja d’adolescent, la meva heroïna va ser Björk; la primera vegada que va anar a Xile, amb l’Homogenic (1997), vaig aconseguir amb molt d’esforç arribar a primera fila, al lloc més privilegiat. I la meva heroïna màxima és Violeta Parra. Sempre ha estat amb mi i em connecta amb les meves arrels”. Diu que des de petita que la respecta i que és part de la seva vida.

La seva vocació es va iniciar quan els seus pares li van comprar un ordinador portàtil. “L’única cosa que m’interessava realment era la música -recorda-, i quan vaig fer 13 anys em va regalar un ordinador amb internet. Vaig descobrir fòrums musicals i un sintetitzador virtual que es deia TS404, i amb la gravadora d’àudio del PC anava gravant-me i generant capes amb diferents gravadores. Aquí em vaig adonar que podia fer música d’una manera molt autosuficient i solitària”.

PLAY

>

La Javiera va publicar el seu debut fa 12 anys, quan gairebé no existia el pop independent a Xile. “Al meu país no hi havia una escena que acollís l’estil que jo feia, però s’estava gestant. Vaig començar a fer que la meva música fos sostenible i a viure d’ella amb el meu segon àlbum, Mena (2010)”. Ara, després d’haver fitxat per Sony Music i convertida en la gran esperança llatina del pop electrònic de qualitat, publica Espejo (2018), el seu quart treball. “És un disc que parla de l’estabilitat emocional però també de les crisis constants que passem com a éssers humans, per més que tinguem 20 anys o 50 -diu Mena-. Aquesta és la dualitat que toca Espejo,la de l’estable i l’inestable”.

El nou àlbum continua el camí obert amb el celebrat Otra era (2014), on la cantant xilena es despullava físicament i ideològicament. “Una cosa que m’atreu és mostrar un lloc més nu i fins i tot incòmode -comenta-, el fet de mirar-se realment al mirall, una proposta que també faig a la societat. Aquest exercici ha iniciat una nova etapa en la meva música”. Una de les singularitats de la Javiera és l’autenticitat i la passió que desprenen totes les seves cançons. ¿Podríem parlar de techno-pop emocional d’autor? “Sí -afirma rotundament-, les meves cançons venen d’un lloc totalment autèntic. Això és el que busco, un espai de contenció. És la meva cerca, ja que soc la primera oïdora de la meva música, amb la qual tinc un diàleg, i busco l’emoció des del més íntim per trobar després l’espai més universal de les emocions humanes”.

FF

>>

Xile, un país de passat dictatorial i força conservador, viu actualment una primavera feminista i LGTBI als seus carrers i universitats. Figures com les de Javiera Mena i Daniela Vega (protagonista d’Una mujer fantàstica, el primer film xilè en guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa) són claus per entendre un moviment que està trencant motlles al país llatinoamericà. “Crec que tota aportació per generar una societat més respectuosa i amb la ment més oberta, encara que pensem de manera diferent, és positiva. Jo sempre m’he mostrat com una dona autèntica i d’aquí ve el meu granet de sorra. Les meves cançons i els meus vídeos apunten a una obertura. I la cosa no va de canviar el punt de vista més conservador, sinó d’aprendre a conviure”. I remata: “Estic molt contenta que el feminisme sigui ara un dels temes més potents a Xile i que les estudiants hi estiguin al capdavant, m’emociona”. Todas aquí, una de les millors cançons d’ Espejo, fa referència a aquest alçament. “És un tema que planteja un combat empàtic, i també un himne en contra de l’arrogància”.

L’artista xilena, que fa pocs dies va estar tocant al Primavera Sound i que sempre ha privilegiat la presència de dones en el seu equip artístic i tècnic, confessa que encara és víctima d’actituds masclistes. “Avui dia alguns periodistes encara no m’acrediten com a productora ni com a ideòloga del meu so. Sempre es busca la ment masculina que hi ha darrere la meva, com si n’hi hagués d’haver una. És cert que treballo amb homes productors, m’agrada fer-ho perquè les seves ments són increïbles, però sento que per ser dona et veuen només com una cantant”.