Ell mateix confessa que s’ha cansat de ser críptic. Que els experiments ara pertanyen a la seva faceta com a director teatral (al Grec va presentar l’espectacle Tata Mala). El concepte i l’avantguarda ja no pesen més que la comunicació. En altres paraules: Enric Montefusco ha deixat de mirar-se endins –en certa manera– per començar a mirar enfora. Meridiana, el seu debut en solitari després de quasi vint anys al capdavant de Standstill, és un recull autobiogràfic replet d’escriptura automàtica combinada amb narrativa costumista. Textos que parlen sense l’opulència del passat, i que es posicionen. Meridiana, editat i produït pel mateix Montefusco, és un disc amb consciència de classe. Proper en tots els sentits a músics com Jacques Brel: el barceloní ha començat a treballar la chanson. Només la feina amb la veu conserva reminiscències de Vivalaguerra (2006), tot i que ara prefereix l’acordió a les bateries abrasives, les melodies accessibles als canvis endimoniats. Un crit delicat.
