Aquests dies llegireu i sentireu que Revival és, entre altres coses, “el disc més polític d’Eminem”. Gràcies a l’agressivitat lírica de cançons com Like home o Untouchable, el retorn del raper de Detroit s’està venent com el seu treball més conscient i compromès. La política com a ganxo i revulsiu comercial, qui ens ho havia de dir.
En contra del que passava fa uns anys, on qualsevol indici de discurs i contingut de caràcter polític en un entorn hip-hop espantava el gran públic, ara mateix el missatge i la intenció ideològica ajuden a vendre. I Revival n’és un exemple prou simptomàtic: uns quants insults a Donald Trump, el segrest ficcionat de la seva filla Ivanka i alguns comentaris agressius sobre la brutalitat policial serveixen per donar nous aires a un àlbum que de nou té més aviat poc.
Eminem està empipat amb Trump, d’això no hi ha cap dubte. I ens ho fa saber en algunes cançons del disc, tot i que la majoria de la seva llarguíssima durada -19 cançons en l’era del streaming i les playlists!- està dedicada al de sempre: traumes, contradiccions i ombres emocionals al voltant de la seva exdona, la seva filla i el seu entorn. El problema és que el fet de comparar Trump amb Hitler o d’exposar les seves carències com a persona i governant no converteixen Revival en un disc polític per se. I encara menys quan bona part d’aquests dards els acompanya de produccions de rap AOR que samplegen sense vergonya hits de The Cranberries o Joan Jett per donar al gran públic un rap ben mastegat.
Totalment desubicat en l’escena actual, Revival està més a prop del disc de rap que gravaria el nostre pare que de l’esperat retorn d’una estrella del gènere amb ganes de provar coses noves i demostrar que encara pot convertir-se en icona i referent.
