LA PORTADA
JORDI GARRIGÓS

Dorian: “Quan deies que tenies un grup ‘indie’ et miraven amb cara de pena”

Una de les bandes de pop més internacionals de Catalunya presenta en dues nits a Razzmatazz el seu últim disc, ‘Justicia universal’. En parlem amb dos dels seus membres, el Marc Gili i la Belly Hernández

Dorian:   “Quan deies que tenies un grup ‘indie’ et miraven amb cara de pena” / PERE TORDERA Zoom

REW

<<

El Marc Gili va ser un nen feliç i solitari, mentre que la Belly Hernández també va ser feliç, però hi suma un adjectiu diferent: curiosa. Ell va començar a tocar la guitarra quan era un adolescent obsessionat amb The Cure -sobretot el de Faith i Pornography -, que escoltava a la seva habitació amb les persianes abaixades. A ella, amb 5 anys ja li agradava el piano. Primer va provar-ho amb un de joguina i després a classe, on la van apuntar els seus pares veient que aquella era la seva distracció favorita. Molts anys després, i acompanyats de Bart Sanz, formarien Dorian, una de les bandes més internacionals de l’escena pop catalana. “No veníem d’un entorn musical. A mi ningú em va empènyer a tocar, però des del primer moment vaig compondre amb les poques eines que tenia”, explica Gili, que amb 15 anys va decidir quina seria la seva professió: “Era molt agosarat, però mai vaig tenir un pla B, sabia que em dedicaria a la música”. “Jo tot el contrari -recorda la Belly-, tocava només per passar-ho bé, però quan em va ensenyar les seves cançons vaig pensar que valia més tenir-lo a prop”.

L’únic pla del Marc va acabar funcionant, tot i no ser un èxit immediat. Dorian va néixer l’any 2003 al voltant de l’Apolo, on es van conèixer ells dos, i amb unes coordenades ben clares: fer un so contemporani que ballés entre la new wave i el synth pop amb molta influència electrònica. Van tardar dos anys a treure el seu primer disc, 10.000 metropolis (2004), en una època en què la gent “et mirava amb cara de pena quan deies que tenies un grup indie ”, expliquen. Abans ho havien intentat amb una vintena de discogràfiques, però ningú els va fer cas fins que van trobar l’Albert Gil (de Brighton 64), un clàssic de l’escena mod de Barcelona, que els va publicar el seu debut amb Bip Bip Records.

PLAY

>

Ver que ya no piensas en mi, que ya no crees en la gente... ”. Això ho canviaria tot. Era l’inici d’ A qualquier otra parte, el tema que va posar el nom de Dorian en boca de tothom. Inclosa en el seu segon elapé, El futuro no es de nadie (2007), és una cançó que surt “d’un sentiment de frustració pel món”, recorda el Marc. Un fenomen viral abans que existís la paraula, perquè, pràcticament sense promoció, va convertir-se en un hit subterrani de la ciutat, sonava a tot arreu: “Va crear una ona expansiva brutal molt impulsada per l’èxit de Myspace... Llavors va deixar de ser un tema nostre per passar a ser de la gent”, diuen. Aquella seria la seva entrada en una nova divisió, la dels bons horaris en festivals (“De massa aviat a potser una mica massa tard”, apunta la Belly somrient), les sales de mitjà format per tot Espanya i la dedicació exclusiva a la música: “Teníem tots feines precàries, des d’enganxar cartells a les parets pel carrer fins a instal·lar sistemes de seguretat. Ho vam deixar tots junts per dedicar-nos al grup, sense tenir grans ingressos, però remant alhora”.

Dorian va ser un dels grups protagonistes de l’explosió dels festivals i el creixement paral·lel de l’escena independent: “La nostra ràdio han estat els festivals, hem crescut junts”, explica la teclista. L’altra clau del seu èxit global és el triomf a Llatinoamèrica, on tenen un públic nombrosíssim: “El grup sempre ha tingut vocació de mirar enfora. Va ser amb el tercer disc, La ciudad subterránea (2009), que vam anar-hi, i veure la rebuda que vam tenir va ser tot un descobriment, el començament d’una nova etapa”, recorda el Marc.

FF

>>

El maig passat Dorian van publicar el seu cinquè disc, anomenat Justicia universal, un treball que els ha portat més feina que mai -pràcticament un any i mig dedicant-s’hi quasi exclusivament- i que s’obre compositivament per primera vegada: tota la responsabilitat ja no recau només en Gili: hi entren a fer cançons el Lisandro Montes i la mateixa Belly Hernández. “Hem ampliat molt la paleta de colors del disc. És el nostre elapé més complet amb diferència”, explica el guitarrista. “Els anys ens han donat un bagatge que fa que cada cop tinguem les coses més clares. En aquest cas nosaltres mateixos hem fet totes les tasques de producció: sabíem el que volíem i com fer-ho”, aclareix la Belly.

El quintet acaba d’arribar a Barcelona després de deixar petita tres nits seguides la sala Riviera de Madrid. Abans havien passat per Mèxic i Colòmbia i els queden molts concerts pendents, entre els quals els dos de Razzmatazz dels dies 23 i 24 de novembre. Un 2019 mogut? “Serà sense parar de tocar i viatjar, i t’avanço que tenim ganes de fer molts concerts a Catalunya”. Parla un Marc que s’anima quan explica aquest disc: “ Justicia universal és la porta oberta al futur de Dorian, una etapa de tres discos amb una manera de fer i sonar molt determinada. Aquest és el primer capítol”.

Dorian Zoom

Dorian