Música
NÚRIA MARTÍNEZ RIBOT

Quan ets DJ i et pregunten si punxaràs fent ‘topless’

Les dones del món de la música electrònica pateixen discriminacions masclistes i se senten constantment examinades

Quan ets DJ i et pregunten si punxaràs fent ‘topless’ / EMEDJ.COM Zoom

“Punxaràs fent topless?” Aquesta pregunta l’ha hagut d’aguantar diverses vegades una de les DJ més importants de l’escena indie disco d’Espanya, Eme DJ, per part dels promotors de locals que la contractaven per treballar. Escollida com a millor DJ de l’Estat a la revista Rockdelux els anys 2010, 2011 i 2014 i considerada per Go Mag un dels 10 millors DJ estatals, també ha hagut de suportar que companys seus diguessin que havia arribat fins allà perquè se n’havia anat al llit amb algú. “M’he trobat amb comentaris despectius de tot tipus per part d’altres DJ”, apunta Eme, que explica que l’acusen de triomfar pels seus pits o perquè ha tingut relacions amb homes. La DJ gallega és lesbiana i només ha estat amb dones.

Com ella, la gran majoria de DJs dones han hagut de batallar contra insults, crítiques masclistes i dificultats afegides per poder fer-se un lloc al món de la música. Segons un estudi de Mujeres y Música, la mitjana de dones amb presència als cartells dels festivals fets a Espanya el 2017 va ser de 10,8%. Concretament, el festival amb menys presència de dones va ser el Rock Fest (Barcelona) amb un 0,91% i el que més en va registrar va ser el Xe que Bo (València), amb un 38,03%.

Segons l’estudi, el Primavera Sound va comptar només amb un 12,56% de dones, i el Sónar, amb un 22,68%. Una situació semblant passa a les discoteques, en què majoritàriament punxen homes. El fet que el món de la música electrònica estigui tan masculinitzat fa que les DJ dones hagin de demostrar amb dents i ungles que són bones. “Sempre estàs passant un examen: noto que m’he d’esforçar més que els meus companys i em poso molt nerviosa”, explica Eme, que considera que els promotors acostumen a estar més pendents d’elles. Va ser per evitar que es fixessin que era noia que Eme (Marta Fierro) va escollir un nom artístic neutre. “No volia cridar l’atenció per ser dona”, explica Fierro, que afegeix que sovint es vestia de forma masculina quan punxava per evitar que el seu reclam fos el seu físic. Fins i tot, quan començava, alguna vegada s’havia posat un bigoti fals.

El cas d’Eme no és l’excepció. La DJ i productora Cora Jud (de Montornès del Vallès) denuncia que sovint, quan fa un bolo, li pregunten si anirà vestida amb faldilla o vestit curt. “Fins i tot m’han arribat a preguntar si portaré una lliga”, lamenta Jud, que afegeix que per suavitzar-ho li diuen que es posi el que vulgui “sempre que estigui guapa”. Precisament perquè no la jutgin pel seu físic, sinó per la seva música, es veu obligada a vestir-se de la manera “més senzilla possible” per punxar.

“Quan vaig a fer un bolo penso que no em posaré un escot perquè no pensin que vaig a ensenyar els pits”, explica la DJ, que també denuncia que si li vingués de gust anar més provocativa “seria jutjada o tindria més bavosos al voltant”. Com un greuge més, la productora recalca que això als nois DJ no els passa. “Ells no han de pensar com han d’anar vestits perquè els jutgin només per la feina que fan”, insisteix. Precisament, Jud denuncia que una gran part dels seus companys pensen que les noies, si són atractives, ho tenen més fàcil a l’hora de triomfar. “M’han arribat a dir que si ens posem un escot és igual com punxem, que ens contractaran”, explica.

Igual que Eme, Jud també se sent molt pressionada quan fa la seva feina. “Sempre t’avaluen i esperen molt més de tu”, diu la DJ, que considera que la valoració és molt més “dura”. Per aconseguir entrar al món de la música electrònica, Jud ha treballat de valent. Es va formar a Plastic The Official Club DJs Academy, i actualment punxa, entre d’altres, al Femclub del Sidecar, una plataforma de visibilitat al talent de les dones en la música electrònica.

Malgrat el seu nivell musical, una gran part dels comentaris que rep del públic mentre treballa estan relacionats amb el seu físic. “Em diuen que estic massa concentrada i que somrigui per estar més bonica, o que punxi amb més amor”, apunta la productora, que afegeix que també li han dit que es mogués de manera més provocativa.

Seguint el patró masclista, els missatges que rep a les xarxes socials dels seus seguidors estan majoritàriament relacionats amb el seu físic. “Estic pensant a tancar el Messenger perquè els missatges que rebo són increïbles”, lamenta, i afegeix amb ironia que la seva pàgina no és el Tinder. Assegura que rep entre 20 i 25 missatges al dia. “Em diuen que m’estimen, que els agradaria petonejar-me i em deixen el seu número de telèfon”.

Per evitar aquestes situacions i per potenciar la seva visualització, el novembre passat va néixer l’agència Femnoise per a dones, transsexuals i persones no binàries de l’escena musical electrònica. Davant la situació injusta a què estan sotmesos els professionals que no siguin homes, aquesta agència buscava generar “acords iguals i justos”. Actualment, en formen part 19 reconegudes DJs de Barcelona, Madrid i Eivissa.

Tal com passa en moltes altres professions, les sales intenten pagar menys a les noies. “Ha passat moltes vegades que les nostres DJ parlen amb els col·legues que punxen a la mateixa sala i s’assabenten que a ells els paguen més”, denuncia la fundadora de Femnoise, Natalia Sanjuan, que afegeix que des de l’agència intenten convèncer les DJ perquè no acceptin aquests acords tan baixos.

A part del sou, Sanjuan denuncia que “sovint es valora menys la feina de la dona i se li qüestiona molt la tècnica”. El cas és, relata la fundadora de l’agència, que un festival no contracta DJs que no siguin coneguts i, el fet que ho siguin, “depèn molt de les sales”. “El problema és que hi ha una gran cadena muntada que és un peix que es mossega la cua”, apunta Sanjuan, que explica que per revertir la situació Femnoise s’ha dedicat a trucar a la porta de les sales.

Com a part de la solució, la fundadora de l’agència considera que és “molt necessari” que hi hagi una quota mínima de dones als festivals, sobretot en aquells que reben una ajuda pública. “Ara per ara, si ets dona i vols fer música techno, ho tindràs molt difícil”, explica Sanjuan, que creu que no es dona prou importància a l’educació musical a Espanya. Tot i que lamenta la situació actual del panorama de música electrònica, considera que la pròxima generació se’n trobarà un de millor. “És un món masculinitzat en què hi havia pocs referents femenins”, explica, i considera que el fet que hi hagi DJs com Black Madonna -entre molts altres- pot incentivar moltes noies a dedicar-se a la música electrònica.

El mateix opina la DJ Xols (Carla Agulló), que es queixa que certs escenaris de Barcelona “siguin un món de nois que es van escollint entre ells”. “Si hi entren noies, és perquè són les seves nòvies”, denuncia. No obstant això, augura un futur molt millor per a la pròxima generació. “Ara hi ha més consciència i més visibilitat”, apunta Xols, que celebra que ara les joves tinguin referents dones en la música electrònica. A més de DJ, Agulló (de Barcelona) també és jurista i gestora d’un segell discogràfic. Com les seves companyes, ha hagut de combatre diverses situacions masclistes amb què s’ha trobat. “Una vegada, mentre punxava, vaig haver d’apartar-me perquè volien fer-me un petó a la boca”, explica Xols per posar-ne un exemple.

Tot i les dificultats, és evident que a poc a poc les dones van prenent el lloc que els pertoca a la música electrònica. Ara només falta que el canvi sigui irreversible.u