Deia el periodista Luis Troquel que ell, de vegades, anava a concerts d’intèrprets que sabia de bon cor que creativament estaven esgotats només pel plaer d’escoltar algú que era un gran cantant tot i estar en hores baixes. Common fa anys que, potser, no està a l’avantguarda artística del hip-hop, però continua sent un meravellós raper. Fins i tot en els seus discos dèbils, ell sempre està fort. Cada paraula que ha dit en la seva carrera (i n’ha dit moltes) colpeja i acarona alhora. Ara bé, Black America again potser qüestiona les dues primeres frases d’aquesta crítica: aquest Common de finals del 2016 ni està fluix ni aquest disc és rereguarda. Lluny de buscar desesperadament l’obra mestra que retrati els seus temps des de l’ambició artística (un neguit que anys enrere el va dur a fer grans discos i grans espantás), Black America again és un notable disc de música pan-afro-americana (si juguem als prefixos) en què una bona cançó va darrere d’una altra. Així de fàcil i així de difícil alhora.
