LA PORTADA
BELÉN GINART

Clara Peya: “No conec ningú amb patiment mental que no ho hagi amagat”

La compositora i pianista es rebel·la contra l’amor romàntic a ‘Estómac’, el seu vuitè disc. I prepara un espectacle sobre el TOC amb Les Impuxibles, la companyia que té amb la seva germana Ariadna

Clara Peya:  “No conec ningú amb patiment mental que no ho hagi amagat” / PERE TORDERA Zoom

REW

<<

Des de petita, la Clara Peya s’ha sentit culpable per haver accedit “a molts privilegis” per dret de naixement. Filla de metges benestants, per fi ha aconseguit fer que la consciència de classe es desplacés del sentiment d’obligació al de responsabilitat. La reivindicació i el compromís són part de la seva vida i la seva feina. Com a pianista i compositora (acaba de publicar el seu vuitè disc, Estómac, amb Satélite K) i amb Les Impuxibles, la companyia teatral que comparteix amb la seva germana, la ballarina Ariadna Peya, 15 mesos més gran.

“Vaig néixer amb tres ronyons i als dos anys me’n van extirpar un. L’Ariadna venia cada tarda a l’hospital a jugar amb mi, allà va néixer el nostre vincle. Ella és la meva persona preferida i la meva millor amiga”. També van compartir les exigents classes de piano imposades per la mare. L’Ariadna ho va deixar als 16 anys. “I jo vaig estar tota la vida desitjant deixar-ho fins a entendre que ho volia fer per rebel·lia, que estimava profundament el piano”, i, a més, li va servir de refugi per escapar “d’un cert buylling a l’escola”. Després va començar a compondre per tenir la seva “pròpia veu”: “Mai m’ha agradat ser una més”.

A pesar de la gran diferència d’edat, els pares han sabut estar a prop de les filles. “Són dues de les millors persones que conec”. Quan tenia 14 anys i va explicar a casa que li agraden les noies, la notícia va ser rebuda sense cap drama. “Amb el temps m’he adonat que potser qui no ho acabava d’acceptar era jo”, diu, des d’una serena cambra interior d’on ha aconseguit foragitar els fantasmes.

PLAY

>

Estómac aplega 13 cançons fruit d’un disgust. La causa: “Adonar-me que, després de tant temps, el tema que encara m’inspira és l’amor romàntic. Hollywood i Disney ens han venut tantes mentides sobre això que ens han fet molt mal”. El seu argumentari no s’esgota: “M’enfado perquè en soc una víctima, tinc 32 anys i és molt difícil treure’m de sobre el pes d’aquestes promeses. I em sap greu, perquè m’encantaria que les relacions fossin horitzontals. L’amor i les amistats haurien d’estar en un mateix pla, perquè una sola persona no pot suplir tot el que necessitem. Això és molt important que ho sapiguem a l’hora de fer xarxa”.

És una treballadora incansable. “Estic activa tot el dia, fins i tot mentre dormo”, diu, conscient que és impossible mantenir la concentració tant temps. A la vegada, la capacitat de feina i la paciència li han anat a favor. “Tinc la sensació que les cançons em cauen del cel, i crec que això és el resultat de moltes hores mortes. Jo soc de les que pensen que quan no t’està sortint alguna cosa és que s’està gestant, simplement no ho pots percebre”. Avui la Clara sembla omnipresent tant en àmbits musicals com teatrals, té una agenda molt atapeïda de concerts (el pròxim, el 19 d’octubre a l’Apolo) i funcions teatrals. Des de fora sembla que la seva carrera ha anat molt ràpid, però ella no ho creu. “Soc una formiga treballant i anant passet a passet, sin prisa pero sin pausa. Des que vaig començar no he parat mai. Per al meu equilibri emocional seria molt difícil saltar-se graons”.

FF

>>

És molt generosa parlant del seu “equilibri emocional”. Explica sense eufemismes que pateix TOC (trastorn obsessivocompulsiu), que en algunes etapes ha sembrat la seva vida de pors irracionals i ara ja té sota control. “Durant molt temps no he explicat perquè és un estigma. No conec a ningú amb patiment mental que no ho hagi amagat, perquè és una cosa que no està ben vista socialment. Quan venia gent a casa revisava que les pastilles no estiguessin a la vista. Ara tot ho faig a la vista. Crec que és la manera d’anar traient l’estigma en certes coses, i amb això jo ho puc fer perquè ho visc en primera persona”, diu la pianista, que quan es projecta en el futur sap què li agradaria. “Estar contenta, m’agradaria estar en pau i tranquil·la, per a mi és el més important”. És conscient que “la vida et porta tota l’estona per llocs que no t’esperes”.

El futur amb Les Impuxibles es diu Suite TOC nº6. Ara estan acabant la fase de documentació, i han descobert la gran incidència de l’autolesió entre els que pateixen TOC. “Molta gent ho fa perquè mentre sent el dolor de fora no sent el dolor de dins”, explica. A ella, que li agrada “reflexionar sobre tot i no jutjar-ho”, això la va fer pensar sobre la seva pròpia realitat. Porta un munt de tatuatges repartits pel cos. Va començar als 15 anys i n’afegeix un per cada projecte. “Em vaig adonar que jo m’autolesiono, perquè els tatuatges fan molt mal”. Ja ho canta a Estómac : “A la pell em segello mentides que desvien el dolor de tenir l’estómac de plàstic com a conseqüència de la saturació de sentiments. Estic tan cansada de sentir, tan sacsejada per les emocions, que ja tinc l’estómac de plàstic”.