LA PORTADA
BELÉN GINART

Christina Rosenvinge: “Amb el feminisme, els homes també hi guanyen molt”

La cantant i compositora publica el seu desè treball en solitari, ‘Un hombre rubio’. Feminista militant, en les cançons del disc intenta veure el món en clau masculina i fa les paus amb el seu pare

Christina Rosenvinge:   “Amb el feminisme, els homes també hi guanyen molt” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

“El meu pare era un home danès, franquista i amant de Lorca que va aprendre espanyol amb el Romancero gitano. Vaig créixer entre contradiccions”. Els pares de la Christina Rosenvinge van anar a Espanya de viatge de noces atrets pel flamenc i els versos del poeta i ja no en van marxar. La Christina (Madrid, 1964) va tenir una infantesa solitària i la va omplir de dansa, llibres i música. “Sempre vaig ser una mica la rara de la classe. Perquè era l’única amb un cognom estrany, perquè la meva família era una mica diferent a la resta, perquè els meus gustos també eren diferents. Volia ser ballarina i escoltava molta música clàssica, a l’adolescència em vaig fer punk, i quan vaig entrar al rock ho vaig fer des de la música underground ”.

La Christina va haver d’esperar fins a anar a l’institut per trobar una colla amb els seus mateixos gustos. I amb 16 anys va entrar de cap en una banda de punk i va signar les primeres cançons. “Sobretot lletres, perquè sempre havia escrit. Com tothom, vaig començar a escriure poesia molt mediocre en l’adolescència i a poc a poc es va anar afinant l’ofici”. Als 19 anys, el somni de dedicar-se a la música va derrotar el de ser ballarina. I ja no ha parat, en solitari o en associació amb altres músics (Ella y Los Neumáticos, Magia Blanca, Alex & Christina, Christina i Los Subterráneos, en col·laboració amb músics de Sonic Youth en una etapa novaiorquesa de quatre anys...). Ella disfruta podent fer el que li agrada.

PLAY

>

El present de la Christina es titula Un hombre rubio (2018, El Segell del Primavera), és el seu desè disc en solitari i neix d’un encàrrec: “M’encanta rebre’n perquè encaixar en el cap d’un altre és un desafiament”. La cantant de flamenc Rocío Márquez li va demanar que li escrivís un romanç. Per posar-se en situació, va rescatar els vinils de flamenc del pare, “amb qui sempre m’havia portat horriblement malament” i a qui tenia “oblidadíssim”. La retrobada li va inspirar un altre romanç, Romance de la plata. Sense ser-ne conscient, el va escriure el dia que es complien 26 anys de la mort del pare, ocorreguda quan la Christina tenia justament 26 anys.

A Un hombre rubio s’hi projecta també l’ombra musical d’un altre home desaparegut, David Bowie. El disc és l’intent de la feminista Rosenvinge de posar-se en la pell dels homes, de mirar els ulls en clau masculina i entendre com la imposició social de mantenir ocultes les emocions pot ser una presó molt feixuga. “Penso que amb el feminisme els homes també hi guanyen molt, i això és una cosa que cal explicar”, diu la cantant, mare de dos nois als quals intenta educar en el sentit crític.

El disc, que presentarà el 8 de març a l’Apolo (actuarà també a Sabadell a l’abril i al Primavera Sound al maig) inclou nou cançons compromeses i reivindicatives. Com Pesa la palabra, inspirada en una frase del Cordobés jove arran de la seva lluita perquè el Cordobés gran el reconegués com a fill seu, o Berta multiplicada, on evoca la figura de l’activista mediambiental hondurenya Berta Cáceres, assassinada l’any passat.

FF

>>

“La conciliació familiar amb la música és molt complicada”, diu Rosenvinge. Mentre va tenir els fills petits no va poder fer tants concerts com li hauria agradat i ara intenta recuperar el temps perdut. “Hi ha molta gent de la meva generació cansada de tocar en directe, però jo no ho estic en absolut. Cada cop que poso la guitarra a la funda és un moment igual d’excitant que quan tenia 20 anys. El directe és benzina per a tota la resta”, diu.

Així que veu el seu futur molt vinculat a la música, a l’escenari i a l’escriptura. Està treballant en un llibre recopilatori de textos i lletres que publicarà Random House l’any vinent. Farà discos mentre senti que hi ha coses “que necessiten ser dites” i hi reunirà les cançons que tinguin un sentit, una coherència. “Ja hi ha molta música bona. A més de ser interessant musicalment, un disc ha de tenir un concepte ideològic al darrere”. Es nodreix dels diaris, de la literatura, de la conversa sobre el que està passant avui. “Un no pot escriure eternament sobre ell mateix. Ningú és tan interessant”.

Somia a “deixar de viure a la ciutat”. Traslladar-se, si pot ser, no gaire lluny de Madrid. “Perquè el que envolta Madrid és la Meseta, no el camp. Has de marxar molt lluny per viure entre arbres”. Ella, que arran de la mort del seu pare va construir vincles amb la família danesa, té el seu refugi particular “en una petita cabana de fusta al nord de Dinamarca que va comprar la meva àvia”. Però és a 3.000 quilòmetres. “És un dels drames dels emigrats. Sempre he envejat la gent que es pot escapar a la caseta del poble”.u