LA PORTADA
JORDI GARRIGÓS

Cesk Freixas: “Els músics no tenim cap eina que ens reconegui com a treballadors”

El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles presenta avui, divendres, el seu nou treball, ‘Festa major’. Serà a L’Auditori, en el concert inaugural de la nova edició del BarnaSants

Cesk Freixas:  “Els músics no tenim cap eina que ens reconegui com a treballadors” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Cesk Freixas ha fet un pacte amb el diable. O ha canviat de nom i realment es diu Benjamin Button. El cas és que sembla no envellir, està igual ara que fa 15 anys, quan qui escriu aquest article va veure’l en el que era el seu segon concert, al jardí de la Facultat de Geografia i Història de la UB. “¿Que no has vist que tinc entrades?”, diu acariciant-se el cabell cap enrere. Si les té les dissimula, perquè la seva cara jovial és idèntica a quan començava i vessava música i política a Sant Pere de Riudebitlles. “Era un nen d’aquests que passaven els dies jugant en els pocs carrers asfaltats del poble. De ben jovenet vaig començar a escoltar els discos dels meus germans -un fan del heavy i l’altre del rock català- i els tractava com si fossin tresors. Però el que em va connectar realment amb la música va ser la meva adolescència, que vaig viure de concert en concert”.

Inadaptats, Kortatu i Negu Gorriak van ser grups que van mostrar-li el camí a Freixas, que va adonar-se que les cançons podien ser un altaveu per explicar i fer preguntes. No era l’únic: “Surto del circuit alternatiu del Penedès, però també de dos discos que em van marcar, que van fer-me el clic necessari per veure que podia fer música política sense ser estrident: El derecho de vivir en paz de Víctor Jara i Barricades de paper de Feliu Ventura”. Paral·lelament va començar a estudiar geografia a Barcelona (“al meu pare li encantava el paisatge, el clima, la meteorologia... vaig agafar-li molta estima a la matèria”, explica) i poc després, l’any 2004, van arribar els primers concerts. Seria l’inici d’una carrera prolífica, compromesa i coherent amb la seva manera de pensar.

PLAY

>

Música i política, indestriables en la seva obra, apareixen de manera natural quan converses amb el Cesk. Xerrem d’actualitat i reconeix que li és difícil fer judicis sobre el que està passant, condicionat per la repressió que han patit els líders independentistes: “Hi ha gent que políticament està molt allunyada de mi, però que han posat la seva vida i temps en benefici dels nostres drets fonamentals. La realitat és complexa, tenim presos i exiliats, però l’independentisme ha tingut força quan hem anat tots junts, deixant al marge les estratègies de partit”, opina. Molt vinculat a les CUP, partit en el qual ha militat i format part de llistes electorals, Freixas creu que cal anar “més enllà de la lluita institucional” tot i que el seu “compromís amb l’esquerra independentista i anticapitalista continua intacte”, assegura.

En els últims temps la seva militància s’ha lligat estretament a l’àmbit cultural, amb el Sindicat de la Música, vinculat a la COS (Coordinadora Obrera Sindical). “Estem en un moment de reflexió, per veure quines eines podem aportar. Els músics hem d’entendre que cal que nosaltres mateixos arreglem la precarietat que vivim en el nostre ofici”, explica. Per a Freixas, el primer gran impediment que troben és el “poc valor” que es dona a la seva feina: “Som els únics sense conveni propi, els músics no tenim cap eina que ens reconegui com a treballadors, per això hem de créixer des dels mínims: tenim el mateix estatut que el cambrer de la sala on toquem, i estem fent feines ben diferents”.

FF

>>

El seu nou disc és Festa major, que va aparèixer els primers dies del 2019 i que gira al voltant del seu títol: comença amb el pregó i acaba amb la cloenda. Entremig passem per tots els estats d’una festa canònica de qualsevol vila catalana: Cercavila, Ball, Revetlla, Correfoc... Un àlbum conceptual que s’allunya de la càrrega ideològica dels seus anteriors elapés per acostar-se a altres sentiments més primaris. “Es va morir el meu pare i tres dies després naixia la meva primera filla, tot això em va sacsejar”, apunta. Agafant distància, ha buscat fer “un disc més lluminós i desacomplexat, amb textures més contemporànies i un so més internacional”, assegura. No és un àlbum de festa, de “tocar-lo en camps de futbol”, i sí de trobar una veu pròpia que demostri que les seves cançons també són “vitalistes, optimistes i alegres”. El primer tast d’aquest nou Freixas serà aquest divendres 25 de gener, a L’Auditori, en el concert inaugural de la nova edició del festival BarnaSants.

“He volgut sortir dels paisatges més foscos, sentia que feia un temps que parlava de coses tristes i volia donar més vida a temes universals i pròxims a l’amor”, aclareix un músic que no s’ha escapat de la censura que han viscut alguns artistes de l’Estat. “El que més mal fa és l’assenyalament, l’escarni públic”, diu. ¿Hi penses quan escrius cançons? “L’autocensura existeix perquè l’estat espanyol no garanteix la llibertat d’expressió”.