Carretera i manta: anem de gira amb Teenage Fanclub

Sigui per genètica o per pur darwinisme, no tots hem nascut amb el mateix do. En 35 anys encara no he trobat el meu, però sí que he descobert el que no tinc: el talent per tocar un instrument amb dignitat. Ho he provat amb la guitarra, fins i tot he format part d'un parell de bandes de música pop, però pateixo d'un ridícul sentit del ritme. No sé fer solos, ni riffs, ni arpegis, només rascar les cordes i amb una perícia discutible. Ser una estrella del rock tampoc ha sigut un somni recurrent en la meva vida, tot i els playbacks amb la raqueta de tenis que feia sobre cançons de Bad Religion quan tenia 14 anys. Sempre m'ha fascinat, això sí, el que envolta aquest món i per això m'hi dedico darrere l'ordinador: escrivint al voltant d'acords, tornades i harmonies.

D'entre les llegendes fascinants de la música pop hi ha el mite de les interminables gires de concerts, explicades en diversos anecdotaris i perfectament detallades en obres com Por favor, mátame: La historia oral del punk (1996), de Legs McNeil i Gillian McCain, amb menció especial als recordats –i desastrosos– tours dels Stooges, New York Dolls o Ramones, o a la pel·lícula Gairebé famosos (2000), de Cameron Crowe, on el director recorda la seva antiga vida com a periodista musical seguint un grup de música rock dels setanta, Stillwater, una banda imaginària però indissimuladament basada en Led Zeppelin i els Allman Brothers. Viatges descrits amb el magnetisme d'una vida de carretera, sexe, festa, drogues i música: una especie de paradís hedonista que tothom hauria de sentir encara que fos una vegada a la vida.

Descartada l'opció de viure en primera persona com és una gira rock’n’roll sent membre d'una banda (i confirmar la veracitat de tots els clixés), només quedava una possibilitat per participar-hi: fer-ho com a roadie, la figura que acompanya el grup als concerts i que, en el meu cas, es centralitzaria en tres tasques molt concretes: conduir la furgoneta, ajudar a muntar i desmuntar i vendre el material promocional. Seria la gira espanyola de tres concerts –Saragossa, Madrid i Bilbao– que els mallorquins Beach Beach farien amb els meravellosos Teenage Fanclub, una de les bandes més prestigioses del planeta, que presenten el seu desè i últim disc, Here (2016).

Dimecres 22 de febrer comença el viatge en una furgoneta Nissan Primastar en què anem quatre músics (Lluís Cabot, Angel Garau, Tomeu Mulet i Pau Riutort), un tècnic de so (Lluís Cots, col·laborador habitual de bandes com Mourn i Delafé) i servidor, el roadie. No estem sols, ens acompanyen molts quilos de material: una bateria sencera, quatre guitarres, un baix, tres amplificadors, sis maletes i una enorme caixa de samarretes i discos. Tot aquest material serà carregat i descarregat cada dia i malmetrà acumulativament els meus ancians ronyons. El conductor mana –a estones– pel que fa a la banda sonora del viatge: Half Foot Outside, Bejo, Belle & Sebastian, Chris Cohen, Pimp Flaco, Renaldo & Clara, Islamabad de Los Planetas esperant que, en algun moment que mai arribarà, canti Yung Beef, i una desena de discos recopilatoris.

Menjar bé?

Tres hores després de sortir del local d'assaig, fem la primera parada per dinar, entrant al desert dels Monegres. Cal aturar-se aquí perquè el menjar és un dels elements clau de tot viatge musical. Hi ha bandes conegudes pel seu bon gust a l’hora de triar restaurant, com els Nueva Vulcano, que fins i tot van publicar un llibre de fotografies, Hasta la boya y volver (2013), on apareixien alguns dels seus restaurants de carretera favorits de la geografia espanyola. En una entrevista recent, Mac McCaughan, líder de Superchunk, explicava al periodista Nando Cruz que la clau perquè un grup segueixi unit al llarg dels anys és, precisament, menjar bé, i reconeixia que, “habitualment”, fer una gira de rock és sinònim de mals àpats. Cada conjunt té els seus trucs per resoldre el tema del menjar i, en el nostre cas, l'aposta són dinars de menú en restaurants de poblets petits que no et desviïn gaire de l'autopista principal. Encertar-la no és fàcil, però guies com Tripadvisor hi ajuden. El sopar és, en canvi, una loteria, ja que depens absolutament del que hagin preparat els promotors del concert i que et trobaràs en algun atrotinat backstage. Amb els Beach Beach tindrem des del pernil dolç amb pa de motlle de Saragossa fins al completíssim bufet lliure de plats calents de Bilbao. En qualsevol cas, en una gira de rock el menjar i el temps no són bons aliats.

Les hores seran, precisament, les grans protagonistes d'aquests dies. Depens exclusivament d'uns horaris que repartiran la teva vida entre la carretera i la sala de concerts. A Saragossa no vam visitar el Pilar, a Madrid amb prou feines vam aturar-nos a la Gran Via i a Bilbao ni ens va passar pel cap fer un pintxo al Casco Viejo. En canvi, podríem dibuixar sense gaires problemes un plànol detallat de les entranyes de l'Oasis, la Riviera o el Kafe Atzokia, les tres sales on van actuar les bandes. Aquest modus vivendi converteix les gires en autèntiques maratons rutinàries en què els dies passen sense saber en quina data exacta vius. Els matins es resumeixen en un esmorzar ràpid a l'hotel i conduir per arribar, just després de dinar, a la ciutat del següent concert. Un cop has aparcat, descarregar el material, deixar la maleta a l'hotel, fer les proves de so, tocar i anar a dormir. I aquí comença a desmuntar-se la llegenda de la celebració –i borratxera– contínua: ningú et negarà que surtis de festa però podries arrossegar el mal de cap la resta dies. Un consell d'amic és racionalitzar les ànsies farrístiques i escollir la data ideal per fer-ho.

L'esgotament acumulat és un altre dels grans handicaps en aquest tipus de viatges. Pau Albà, bateria de Les Sueques, explica que a mesura que passen els dies “vas acostumant-hi i no es fa tan dur”. En la nostra experiència, Beach Beach faria quatre nits seguides de concert, però a Teenage Fanclub se'ls acumulaven les setmanes seguides sense parar de tocar i viatjar. “Estem molt, molt cansats” van ser les primeres paraules que ens va dedicar Gerard Love, baixista dels escocesos, amb una mirada esgotadora. Hi havia raons de sobres, després d'Espanya, on dormien en un autocar de gira que es movia de nit, Love va explicar-nos, amb certa tristesa, que encara els quedaven unes quantes dates a Europa per passar després al Japó, Austràlia i la costa oest dels Estats Units. Això en una banda amb trenta anys de carrera i on tots ells, tret del teclista Dave McGowan (també membre de Belle & Sebastian), superen la cinquantena. El cansament ha acabat amb moltes carreres en directe, per exemple la de David Bowie, que va decidir no fer més bolos després de defallir enmig d'un concert a Praga el 2004. Portava 111 concerts seguits amb la seva última gira: Reality Tour. Aquella nit a la República Txeca seria l’última que Bowie pujaria a un escenari.

El veritable mite

Les nits seguien sempre el mateix patró: descarregar backline (instruments i amplificadors), veure la prova de so del grup principal –òbviament, tractant-se de Teenage Fanclub, no ens en perdíem ni un detall– i esperar que acabessin. Si s'allargaven, com va passar a Saragossa, la prova dels teloners es feia en temps rècord, per això és tan important viatjar amb un tècnic de so de confiança. Quan acompanyes un grup com els de Glasgow saps que els concerts seran un èxit abans d'arribar a les ciutats. Els sold-outs estaven assegurats i els Beach Beach no paraven de rebre demandes d'invitacions, algunes de força surrealistes, malgrat tenir, en el millor dels casos, un parell o tres d'entrades per actuació. L’última nit, a Bilbao, van arribar a rebre missatges de gent de Mallorca que havien viatjat al País Basc sense entrada, persones que veuríem a la porta intentant aconseguir-ne a la revenda.

Poc després d'obrir-se les portes, els Beach Beach sortien a escena, amb un nou senzill, Scrolling down, i un complet catàleg de cançons de pop infecciós i corejable. Només tenien 30 minuts de concert, que, creieu-me, van aprofitar mentre la sala s'anava omplint. Tres nits, tres alternatives i tres victòries. Després venien els grans protagonistes, Teenage Fanclub, que representen l'escola pop més brillant de les últimes dècades. El seu set virava entre la nostàlgia melosa dels seus millors discos, Bandwagonesque (1991), Grand prix (1995) i Songs from Northern Britain (1997), les últimes creacions i els hits inapel·lables (The concept, Sparky's dreams, Everything flows). Un repàs a una carrera amb anecdòtics passos en fals i centenars d'encerts.

Acabada la gira espanyola, els Teenage Fanclub van marxar a França i Beach Beach cap a València, on tenien un concert en una petita sala local: “Aquest cop serem nosaltres els cap de cartell”, reien a la furgoneta. La meva aventura com a rodie acabava en un tren d'alta velocitat camí de Barcelona. Havia conduit un miler de quilòmetres, carregat amplificadors més pesants que una rentadora, venut un grapat discos i dormit ben poc –és important escollir bé el teu company d'habitació, sobretot si ronca–, però de tots aquells mites de la festa infinita ni rastre. Una gira és molt dura i dignifica encara més la feina dels músics, habitualment poc valorada, i de la resta d'equip. El que és impagable és que els teus herois et convidin a una cervesa al camerino mentre no pares de fer-te fotografies per a la posteritat, conversar amb un, aparentment ebri, venedor de samarretes escocès sobre Henrik Larsson, i abraçar-te amb qui tinguis al costat mentre alces el puny i cantes “She wears denim wherever she goes”, l'històric primer vers de The concept. Una gira com aquesta t'esgota físicament, però també t'omple d'unes experiències que et quedaran marcades amb foc en la memòria. Aquest és el veritable mite de la gira.