MÚSICA
ORIOL RODRÍGUEZ

Brett Anderson abans del glamur

L’editorial Contra publica el primer volum de les memòries del cantant de Suede, que trauran nou disc aquest setembre

Brett Anderson abans del glamur / SCOTT BARBOUR / GETTY IMAGES Zoom

Resulta curiós que amb una colla de personatges tan egòlatres i hiperbòlics com aquells, i en un país com Anglaterra, en què fins i tot els presidents de les escales de veïns són susceptibles de ser matèria literària, s’hagin escrit tan poques biografies de les figures preponderants del britpop. Només hi ha una bibliografia minsa en què destaquen títols com Bit of a blur: the autobiography, interessant relat vital del baixista de Blur, Alex James, i Just for one day: adventures in britpop, de Louise Wener, cantant i guitarrista d’aquell grup de tercera divisió que van ser els justament oblidats Sleeper, amb molt més talent per escriure biografies que no pas cançons. És una llista raquítica en què sorprèn l’absència de bones històries sobre els Gallagher, Damon Albarn, Jarvis Cocker... però que ara guanya una mica de pes amb l’aparició de Mañanas negras como el carbón (Contra, 2018), l’autobiografia del líder de Suede, Brett Anderson.

Era l’any 1994 i feia uns mesos que Suede havien publicat el seu imprescindible primer disc, que es va convertir en el debut més venut del Regne Unit des que el 1984 Frankie Goes to Hollywood publiquessin Welcome to the Pleasuredome, i faltava poc perquè, en el moment de màxima efervescència del britpop, editessin el seu segon àlbum, el també sublim Dog man star (1994). Brett Anderson va oferir una entrevista a l’icònic setmanari New Musical Express, en què va declarar: “La història d’aquest grup és com Nicolau Maquiavel reescrivint Por i fàstic a Las Vegas. Una història ardent, tempestuosa i sempre a la vora de l’abisme, tot i que no crec que hi caiguem mai. De tot això que estem vivint en podria sortir un llibre de puta mare”. Mañanas negras como el carbón no és aquest llibre sobre Suede, però n’és la molt notable avantsala. Des de la seva infància fins a la traumàtica ruptura amb Justine Frischmann, posterior líder d’Elastica i parella de Damon Albarn, es tracta de la primera entrega d’una saga que es tancarà l’any vinent, quan Brett Anderson publiqui el segon volum de la seva autobiografia.

Lluny del glamur que desprenien les melodies de Suede, Brett Anderson es va criar en una casa amb les dimensions d’una llauna de sardines, al final d’un carrer amb vistes a un abocador als afores de la gens idíl·lica i poc bucòlica Haywards Heath, una ciutat dormitori entre Londres i Brighton. Els Anderson eren una família pobra, tant que sobrevivien gràcies a les beques menjador i a comprar la roba interior en mercats de segona mà. La Sandra, la mare del Brett, era una jove graduada en art que havia decorat casa seva amb reproduccions de quadres d’Aubrey Beardsley. Prenia el sol despullada al jardí de casa, escoltava els Rolling Stones i seguia amb el seu marit per inèrcia. Carter, instal·lador de piscines, venedor de gelats, netejador de finestres, taxista... Peter, el pare, era un irascible amant de Franz Liszt que odiava el pop i el rock. A partir d’aquí vindrà la descoberta de David Bowie, Cockney Rejects, Cocteau Twins, Felt... i els primers projectes de bandes, com aquells Geoff que no van arribar enlloc. Com en una novel·la dels angry young men, però amb un estil més poètic (en algun instant un xic ampul·lós però mai artificial), aquest és l’univers en què ens submergeix Brett Anderson a Mañanas negras como el carbón. Després vindria el Melody Maker, una altra de les il·lustres publicacions musicals angleses ja desaparegudes, que va col·locar Suede en portada, quan encara no havien publicat ni un single, i els va considerar “la millor nova banda del Regne Unit”. Però la història de l’aneguet lleig que s’acaba convertint en the beautiful one és la que Brett Anderson ens descobrirà a la segona part de les seves memòries. Mentrestant, esperarem amb ànsia la publicació del nou disc del grup, The blue hour, prevista per al dia 21 d’aquest mes de setembre.