ES VIU MILLOR CANTANT

La Barcelona nocturna dels Azucarillo Kings

Aquesta setmana... ‘Humo en el water’, Azucarillo Kings (1998)

La Barcelona nocturna dels Azucarillo Kings / AZUCARILLO KINGS Zoom

L’estiu abans de separar-se, els Azucarillo Kings van fer uns 35 concerts i, de vegades, dos el mateix dia (un al Maresme i l’altre a Eivissa), com els doblets que solien fer per Cap d’Any. Allò els va acabar cremant. Es va acabar l’estiu, van liquidar el grup i es va tancar una petita era, efímera, en la història de la nit barcelonina. Poc després, van caure les Torres Bessones i el món va començar a canviar. Vist en perspectiva, era el final d’un instant, les darreries dels anys 90, que la joventut de Barcelona va viure amb un rar optimisme. Hi havia turisme però no tant, hi havia gentrificació però encara no expulsava els veïns, i els estudiants encara podien somiar en un futur esperançador. O almenys això es pensaven.

En aquell moment, Barcelona ja era al mapa del món però Ciutat Vella encara era un poble, i la plaça Reial, dels barcelonins: si anaves al Glaciar hi trobaves sempre amics o coneguts. Era la Barcelona que vibrava amb el boomde la música electrònica, amb el Nitsa i el DJ Sideral; la Barcelona dels Ojos de Brujo i Manu Chao, la del Karma i el New York, la dels hits del britpop i l’ indie rock. La globalització encara no resultava amenaçadora: hi havia la dosi justa de cool i d’autenticitat, els Erasmus aportaven exotisme i modernitat i s’abraçava tot el que venia de fora amb una eufòria plena d’ingenuïtat.

En aquest clima, els Azucarillo Kings van irrompre amb una energia i un gamberrisme desbordants. Ells reien i ballaven amb versions humorístiques dels Pixies, Blur, Rod Stewart, Deep Purple o Supertramp: rumba, latin, disco, funk... la barreja perfecta entre el club restaurant amb DJ i mobiliari de disseny i el bar de birres que obria fins tard. El Salsitas i el Bar Kentucky, per dir-ho així. No eren només una broma, perquè com a instrumentistes eren seriosos i juntament amb la Fundación Tony Manero desafiaven la nova màxima que per fer ballar la gent calia un DJ. Eren gairebé una orquestra, una coctelera de nous i vells ritmes de ball amb una finalitat última que avui sembla enterbolida per altres preocupacions: passar-ho bé com si no hi hagués demà.

Després de 17 anys sense tocar, els Azucarillo Kings celebren dissabte el vintè aniversari del primer disc amb un únic concert al Sidecar. Malgrat l’aforament reduït, han triat el club de la plaça Reial per recordar els inicis, quan hi actuaven cada dijous i a cada concert hi estrenaven una versió. Va ser el boca-orella el que els va fer populars i tot els va venir de manera natural: de fet, van omplir l’Apolo abans de treure cap disc.

Van ser només quatre anys de vida i dos discos -Azucarillo Kings (1998) i Razas de la noche (2001)-, però van deixar empremta i, com era d’esperar, moltíssima gent s’ha quedat sense entrada per al concert d’aniversari. La idea que tenien era fer una única data, una festa, però la bona resposta ha superat les expectatives més optimistes i potser en faran alguna més (de fet, ja havien tingut ofertes per tornar a tocar junts però només ho han fet quan han volgut i ara s’ho prendran amb calma). De moment, dissabte, només els 250 afortunats que tenen entrada reviuran una d’aquelles nits esbojarrades de la Barcelona de finals dels 90.