LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

Andrea Motis: “Tocar la trompeta m’ha ajudat molt a ser cantant”

La ‘jazz woman’ barcelonina està a punt de tancar un any intens -en què ha publicat un disc amb Impulse!- amb cinc concerts a Tòquio i un documental. L’1 de desembre actua al Palau de la Música

Andrea Motis:  “Tocar la trompeta m’ha ajudat molt a ser cantant” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Ningú és conscient de fins a quin punt les activitats extraescolars poden marcar el futur d’un infant. L’Andrea Motis va escollir dansa clàssica i música. “M’agraden moltes coses”, insisteix amb la seva veu dolça. “També recordo el meu pare a casa tocant la trompeta i la guitarra, hi tenia molta afició”, continua. Tant ella com la seva germana petita van apuntar-se a l’Escola de Música de Sant Andreu, el seu barri. “El Joan Chamorro era el meu professor. Jo devia tenir uns 10 anys. Des del principi em va ensenyar jazz i em feia fer molta transcripció, em passava molta música per escoltar, tot ho feia a la seva manera”, explica l’Andrea, que també toca la trompeta i el saxo. Per a una alumna aplicada com ella, saltar a la Sant Andreu Jazz Band -que dirigia Chamorro- va ser un pas natural.

“Al principi a tots ens feia molta vergonya cantar, però el Joan em va animar a fer-ho. Puc dir que vaig ser la primera cantant de la banda. Això fa que la teva cara sigui més visible, però sempre s’ha intentat que no hi hagi protagonismes i donar cabuda a tothom”, puntualitza. Aquesta voluntat és patent en el multipremiat documental Sant Andreu Jazz Band. A film about kids & music (2012), dirigit per Ramon Tort i que retrata les dinàmiques d’aquesta banda tan singular. Però també és ben cert que ella en particular va despertar un interès mediàtic que va causar recels entre alguns companys. “Hi va haver moments de queixes, però jo també em sentia incòmoda si algú no se sentia a gust. El Joan sempre ho ha fet tan bé com ha pogut”, recalca.

PLAY

>

Ara, amb 22 anys, la Sant Andreu Jazz Band ja li queda lluny. El present va tan ràpid que li ha arribat l’hora de volar sola. La seva carta de presentació com a protagonista absoluta ha sigut Emotional dance, un disc enregistrat a Nova York i publicat aquest any pel prestigiós segell nord-americà Impulse! (sí, el mateix en què gravava John Coltrane). “Aquest disc és una continuació dels projectes que fa anys que el Joan i jo fem junts, però ara aquest procés el coliderem. Ell m’ha donat més peu a prendre decisions i a tenir més responsabilitat, tot i que sempre està al meu costat per donar-me consells”, afirma. Un dels altres canvis significatius ha sigut la inclusió de tres temes propis. “El que més m’inspira a l’hora de compondre és la música que he sentit fins ara, m’aporta moltes sensacions diferents”.

Tot i que s’ha llegit moltes biografies d’estrelles del jazz clàssic, l’Andrea diu que el seu camí vital és un altre. “M’atrauen les vides surrealistes, sí. Però en aquest sentit a mi m’agrada molt cuidar-me, de fet, m’inspira veure que hi havia músics com Clifford Brown, un gran trompetista amb una vida estructurada, sana i alegre. Treballant així arribes lluny!”, exclama qui també es declara admiradora de la trompetista Ingrid Jensen i de la cantant i compositora Esperanza Spalding. I Andrea Motis... ¿es considera més cantant o més instrumentista? S’ho rumia, però no tria. “Tocar la trompeta m’ha ajudat molt a ser cantant. És un instrument de vent amb el qual també treballes la projecció, l’afinació...”

FF

>>

Al documental A film about kids & music, recordem una adolescent més aviat tímida. “Vols dir? És cert que no soc una persona explosiva, soc tranquil·la. Quan arribo a un lloc escolto, m’ubico i després no tinc problema a expressar el que vull”. D’aquí pocs mesos veurà la llum un altre documental i aquest cop l’Andrea sí que serà la protagonista absoluta. Es tracta d’ Andrea Motis. The quiet trumpet, també dirigit per Ramon Tort i que ara mateix s’està acabant de finançar amb una campanya de Verkami. “És un projecte molt visual, que inclou moltes peces musicals i que mostra el nostre dia a dia quan anem de gira. A vegades és més energètic, d’altres més meditatiu i bastant reflexiu. Tinc moltes ganes de veure’l acabat”.

El fil conductor del documental són aquests viatges que en els últims mesos l’han portat als Estats Units (on va compartir escenari amb Omara Portuondo i Buena Vista Social Club), a Sud-àfrica, al Japó, al Brasil.... “M’agrada molt fer gires, últimament em passo tres setmanes al mes fora de casa, només soc a Barcelona si toco aquí”, explica. Això passarà l’1 de desembre al Palau de la Música, dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. “Estem preparant un concert molt especial de música brasilera amb tres convidats de Rio de Janeiro. M’agrada preparar aquests projectes especials en què tot està molt pautat. Suposo que és perquè als concerts de jazz ja tenim molt marge per improvisar, com els cinc que farem aquest Nadal a Tòquio”. Així és la vida d’una jove estrella del jazz.