LA PORTADA
BELÉN GINART

Albert Pla: «Els que em renyen com si encara anés al col·le són uns ‘gilipolles’»

No ha dit ni una veritat en tota la vida i per això no entén que per promocionar un espectacle hagi de respondre preguntes sobre Shakira o la independència. A l’octubre porta ‘Miedo’ a la sala Barts

Albert Pla:   «Els que em renyen com si encara anés al col·le són uns ‘gilipolles’» / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

“De petit era un inútil. Com ara, suposo”. Intentar portar el cantant Albert Pla al terreny de l’autobiografia és tot un repte. Costa foragitar els silencis en aquest bar on parlem, on ha volgut tastar el pastís de pastanaga per comparar-lo amb el que fa la seva dona, l’actriu i DJ Judit Farrés, amb qui comparteix ofici i dos fills.

Diu que a l’escola “era un supervivent”, intentava adaptar-se. Aquella etapa el va marcar. “Tinc la sensació que encara no he acabat el col·le, que la societat em renya com si encara hi fos. Els que ho fan són uns gilipolles, com els mestres”, diu el cantautor, que arran de la seva personalitat artística provocadora i irònica està avesat a ser al centre de polèmiques. “No tenen raó”, diu sobre els que el renyen. ¿Això vol dir que tens l’autoestima ben posada? “No, jo soc un inútil, ja ho he dit. Però no tolero que un altre inútil em digui com posar ordre a segons quines coses”.

La música, assegura, va ser una casualitat. “Hi havia alguna cosa que volia dir i no sabia ben bé com. Quan va arribar això de la música vaig pensar, fantàstic, ho canalitzo tot cap aquí”. ¿Referents? “Mai vaig tenir ídols ni en tinc ara. Em va tocar l’època del punk i m’agradaven els grups que hi havia. Bé, més aviat sentia els cantants i pensava, mira, faré una cançó que no sigui així. Mai he sigut un gran mitòman. Potser m’agradava aquella lletra, aquell tros de guitarra, però ningú m’ha acompanyat des de sempre. Només la música mexicana”.

PLAY

>

L’Albert Pla no té tele a casa, ni llegeix els diaris, ni escolta la ràdio. “Mai he sigut un gran fan de l’actualitat”. Va decidir deixar de banda els mitjans per salut mental: “Moltes vegades també sento que m’estan renyant, o em diuen una imbecil·litat que no m’empasso ni amb totes les estadístiques i tots els dibuixets que vulguin”. A vegades, però, no li queda més remei que ser ell el que surt a la tele, a la ràdio, a les pàgines del diari, per l’obligació de difondre la feina. Aleshores es blinda. “Jo no he dit una veritat en ma vida”, assegura, així que qualsevol cosa que puguem publicar sobre ell li sembla “una idiotesa”, perquè no entén que per promocionar un espectacle o un disc hagi de respondre preguntes “sobre la Shakira, la independència o l’economia de Grècia”.

Així que avui la maquinària que envolta la seva feina el porta a atendre els mitjans per parlar de Miedo. La seva última creació és un espectacle multimèdia amb música i cançons seves i de Raül Refree, disseny d’art de Mondongo, visuals de Nueveojos i espai sonor de Judit Farrés. Miedo es va estrenar a Buenos Aires, va exhaurir entrades al Grec i del 18 al 21 d’octubre el porta al Barts. Pobra de mi, he begut oli quan li pregunto de què té por Albert Pla, que se suposa que d’això va l’espectacle: “Té”, diu, mentre m’ofereix un sobre de sucre que li ha sobrat del tallat. “Te l’has guanyat, ets la periodista un milió que em fa aquesta pregunta. Però no ho interpretis com un menyspreu cap als periodistes”, afegeix, ferm però amable.

FF

>>

Els plans d’Albert Pla per a la tardor i l’any vinent giren al voltant de Miedo. I de la necessitat de mantenir a ratlla tots els projectes que el tempten, com a mínim fins que arribi el moment de materialitzar-ne algun. “Jo sempre estic pensant i escrivint. Tinc moltes coses pensades, i acostumo a fer la que em resulta més senzilla. Sempre tinc 45 o 50 idees, i al final en quadra alguna perquè la fas amb un amic que ve a viure al costat de casa o perquè et lliga amb el tipus de vida que fas”. Vol ser realista: “Normalment faig un espectacle cada dos anys. Per edat, penso que em queden deu espectacles per fer. No vull que se m’acudi res més, ja tinc estoc. Però és inevitable”, afirma.

Una de les coses bones que li ha reportat la música és la possibilitat de voltar món. “Viatjar és una part important de l’ofici de cantar. Si no m’agradés, no faria tant temps que m’hi dedico. Jo tinc una vida a Sevilla, una vida a Vigo, una vida a Buenos Aires... He viscut en molts llocs. Quan hi tornes, hi tens amics”, valora. En canvi, no veu cap eròtica especial en l’actuació en viu. “A mi m’agrada el directe, m’agrada molt tocar, però no em produeix adrenalina, ni em poso nerviós, ni abans de pujar necessito una concentració especial, ni reso, ni faig moviments estranys amb la boca ni aspavientos amb el cos. I quan s’acaba el concert estic tan ample. No, no m’agrada especialment trobar-me amb el públic”, se sincera -o no- mentre s’acaba el pastís de pastanaga. “El de la Judit és més bo”, sentencia.