Alba Carmona vola més enllà de Las Migas

Quan Sílvia Pérez Cruz va deixar de ser la cantant Las Migas per dedicar-se a la seva carrera en solitari, Alba Carmona li va agafar el relleu. No se li va fer estrany, perquè de fet ja hi havia col·laborat abans, i durant gairebé vuit anys es va convertir en la veu del grup. Però fa uns mesos va anunciar que marxava i al setembre ja va presentar el seu nou projecte en un showcase al Mercat de Música Viva de Vic. “Van ser només 40 o 45 minuts, però era la primera vegada, potser el compromís més gran de la meva vida”, explica. El format que va utilitzar a Vic és el mateix que farà servir en les presentacions del seu debut discogràfic, Alba Carmona (Chesapik), que surt aquest divendres: veu, piano, guitarra, violoncel i percussió. La presentació oficial a Barcelona serà el divendres 21 de desembre a la sala Luz de Gas.

“Sempre he fet projectes a part de Las Migas”, diu ella. “Fa molt de temps que, de mica en mica, vaig començar a escriure i ara he sentit la necessitat de centrar-me en les meves cançons”. La decisió va coincidir amb el seu embaràs, que ella identifica com un punt d’inflexió: “Quedar-me embarassada va ser el detonant, de fet feia set o vuit anys que necessitava una altra cosa”, explica. I l’impuls creatiu ha vingut de “l’amor, el desamor, la família... A la cançó A tiempo parlo de quan prenc la decisió de tornar a mi mateixa per ressorgir”. I, juntament amb el guitarrista Jesús Guerrero, que ha produït el disc i amb qui està casada, tenien una idea molt clara de com volien que fos: “Cada cançó té una mica un estil diferent, però hi ha una sonoritat que fa de fil conductor i també hi ha marge per a la improvisació, per a la sorpresa”. A més, Guerrero és un enamorat de la música argentina i llatinoamericana. “El concepte era combinar la tradició llatina i espanyola amb estructures modernes”, diu Carmona. I, malgrat que va ser la primera cantant que es va graduar en flamenc a l’Esmuc, no ha volgut fer un disc de flamenc. Utilitza sonoritats del gènere, sí, però també llatines, de pop i de cançó. “La meva base és el flamenc, però el que faig són cançons, en cap moment del disc faig cap palo ”. I té molt clar que Alba Carmona és un treball amb “una base de música més tradicional però amb estructures pop, i a mi el pop m’encanta -assegura-. Hi ha pop molt bo i t’acosta a moltíssima gent, és una música universal, més per a tots els públics”.

Un altre circuit

A propòsit dels atacs recents de la crítica flamenca cap a artistes tan heterodoxos com Niño de Elche o Rosalía, la cantant i compositora barcelonina se’n sent allunyada perquè es mou per un circuit diferent. “Jo estic una mica fora d’això, però el flamenc té una crítica molt bèstia de cara a la gent que arrisca”, diu. I sobre Rosalía, que com ella també es va graduar a l’Esmuc, confessa que, entre el nou disc i la nova maternitat, encara no s’ha pogut posar amb El mal querer. “Sé que està sent un gran boom, però encara no he pogut escoltar el disc”, confessa. Recorda, aixo sí, el seu pas per l’Escola Superior de Música de Catalunya com una experiència “meravellosa”, especialment per haver-se pogut envoltar de músics de moderna, clàssica i antiga i haver-hi pogut col·laborar. I és que el seu és un estil de música eclèctic que, com el de Las Migas, és permeable a moltes musiques més enllà del flamenc. I ara que ha deixat el grup per iniciar una carrera en solitari costa no pensar en Sílvia Pérez Cruz, que va fer el mateix pas abans que ella. “Mai m’ha molestat que m’hi comparin. Al contrari, és normal que la gent vulgui fer paral·lelismes, i sempre m’he sentit molt valorada”.