Les mil cares de l'art cinètic

Tot torna. Fins i tot els bigotis, les sabatilles de càmping i els papers de paret estampats amb motius geomètrics. En plena febre del vintage i de fascinació pels temps heroics del camp, torna a la primera línia de foc l'art cinètic; el més foll, delirant i extremat dels somnis dels anys 50. L'exposició Dynamo , a París, i la seva germana petita, a Sitges, posen d'actualitat el moviment i la vibració, mentre intenten desxifrar el codi secret que va del cervell a la retina i de la retina a l'eternitat.

El Grand Palais de París acull des del dia 10 una ambiciosa exposició sobre art òptic i cinètic que inclou des de les segones avantguardes fins al present, des d'Alexander Calder fins a Anish Kapoor. El seu comissari, Serge Lemoine -professor emèrit de la Universitat de la Sorbona i exdirector del Musée d'Orsay-, ha aplegat tant de material per al projecte que fins i tot n'ha pogut engegar un altre de paral·lel, organitzat en col·laboració amb el mateix Grand Palais; una mena de spin-off centrat en el paper dels artistes llatinoamericans i ibèrics establerts a la capital francesa en l'esdevenir de l'art luminocinètic. Es diu CINETIK! i portarà fins a les sales de la Fundació Stämpfli de Sitges quadrats concèntrics que muden de color, balls de figures sincronitzades, roderes de pneumàtics i artefactes lluminosos, a càrrec d'alguns dels artistes més importants d'aquest corrent, com Horacio García Rossi, Jesús Rafael Soto, Francisco Sobrino i Hugo Demarco, alguns dels quals membres del GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel).

Si l'expressionisme abstracte reflectia l'angoixa d'un món regit per l'entropia i la intempèrie, a mitjans dels 50 va confluir també un corrent geomètric en què la superfície de les obres es regia pel desig d'un món modern, ordenat i compartimentat, sotmès a les lleis de l'òptica i la mecànica. L'art òptic i l'art cinètic van ser les dues cares de la mateixa moneda: la voluntat d'incorporar el moviment en la pràctica artística, tot intentant crear en l'espectador una reacció no mediada per la cultura o els coneixements, o la mateixa emoció, sinó purament perceptiva (en aquest aspecte era molt democràtic). La consagració de tot plegat arribaria el 1965 de la mà del MOMA de Nova York, amb l'exposició The responsive eye , filmada per un jove Brian de Palma. Aviat les sanefes geomètriques ho prendrien tot: la moda, la publicitat, el disseny d'interiors i l'arquitectura.

LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

L'artista suís Peter Stämpfli, un dels representants del pop art a Europa, es va casar amb una catalana, l'Anna Maria, i des dels anys 60 la parella va fer grans estades a Sitges. El 2011 es van decidir a obrir-hi les portes de la seva Fundació, a l'antiga llotja de peix, amb l'objectiu de crear un museu d'art contemporani a Sitges, que avui compta amb una vuitantena d'obres de 60 artistes de renom internacional, a més de rebre l'assessorament d'experts com Daniel Giralt-Miracle i el mateix Serge Lemoine. CINETIK! suposa la seva primera col·laboració internacional.