Lore

Lore és un drama operístic. Cate Shortland ha imaginat i executat un film afectat i molt estilitzat, quasi una posada en escena ritual, sobre quatre germans que sobreviuen, o com a mínim ho intenten, a l'horror de l'Alemanya nazi. Ens ho explica amb una mirada limítrofa amb el cinema de Lars von Trier i donant una importància cabdal a la sensualitat. De l'oposició entre bellesa i horror n'obté el gran interès de la seva proposta: la paradoxa emocional portada a uns extrems bastant insòlits. És un film dur, abrupte, simbolista fins a l'empatx, injectat de bilis i no sempre ben mesurat en la seva cruesa. Sembla també un conte de fantasmes, una fantasia sobrenatural influenciada per Henry James, un d'aquells films de Jack Clayton - Suspense, A les nou cada nit - que sempre et deixen males vibracions quan els revises. I per acabar de reblar el clau, la referència a Michael Haneke és també obligada. El seu El temps del llop és un referent apocalíptic -ara que això està tan de moda- a tenir en compte. I és que Lore podria perfectament ser una mirada, parabòlica i descarnada, sobre la fi del món.