La ley del mercado

Vincent Lindon es va emportar un merescut premi a la millor interpretació masculina en l’últim Festival de Canes pel seu paper d’home de mitjana edat a l’atur en aquesta aportació francesa al cinema de la crisi. Ja tocava reconèixer el talent com a actor de Lindon, per altra banda el més destacat d’aquesta cinta, que sembla una versió descafeïnada dels films dels germans Dardenne sobre individus situats en una cruïlla moral a causa de les seves circumstàncies socioeconòmiques. Stéphane Brizé converteix en clixés tota una sèrie de recursos habituals en el cinema social d’autor: l’ús d’una càmera observacional d’aparença documentalista, el mecanisme de repetició que desvela la naturalesa deshumanitzadora del sistema, una aparent sobrietat expositiva i dramàtica que es revela força tramposa, diàlegs sense polir que volen transmetre quotidianitat i un final en què triomfa la dignitat sense fer escarafalls. La idea que vol transmetre el film queda ben clara: la llei del mercat és implacable però no necessàriament vencedora. Llàstima que ho faci d’una manera tan impostada. |