Joan Garriga de La Troba Kung-fú: "Cantem a la C-17 i Al Turó de l'Home per expressar aquesta bipolaritat"

Una característica de Santalegria

De fet, podríem dir que és ultralocalista . Un cop vam aturar la temporada de concerts de l'any passat, vam trobar que tenia sentit explicar el nostre entorn quotidià, allò que ens acompanya cada dia. El disc A la panxa del bou (2010) transmetia una idea de viatge molt potent, però la veritat és que el vam fer des de dins d'una bombolla, tancats en l'estudi, en els viatges, en nosaltres mateixos... Va ser estrany, com si el món caminés per una banda i nosaltres per una altra. Des que el vam enllestir que l'he trobat un disc fosc.

¿Aleshores Santalegria

Sí, ens venia de gust cantar a la C-17 i al Turó de l'Home per expressar aquesta bipolaritat extrema que patim la gent de la rodalia de Barcelona entre la nostra part urbana i la nostra part rural. També hem volgut ser més directes, més lleugers, treballar el disc amb certa despreocupació. Compte, hi ha molta feina, amb les lletres i amb les músiques. Però vam veure que algunes cançons es podien defensar molt bé només amb la veu, l'acordió, la guitarra, el baix i la bateria. I que en dos minuts i mig ja quedava tot dit, que no calia complicar-les més. "Tira, tira, tira", ens dèiem els uns als altres. Vam mirar d'agafar ritme de creació i de tornar a la cançó, ser concrets i no divagar massa.

Quin paper juguen les teves lletres en aquest retorn a la senzillesa?

La veritat és que he escrit molt per a aquest disc. I ho he fet com gairebé sempre, no conec cap manera més de fer l'ofici. A vegades gairebé somies la cançó, com va ser el cas de Volant . I a vegades l'has de deixar en un calaix, recuperar-la al cap d'un temps, insistir-hi, descansar d'ella. Cada cançó és un món. Fins i tot, algunes han de canviar quan les fas pujar a l'escenari. Potser sí que fixar-nos molt en la proximitat, en el nostre paisatge, ha fet que tot plegat tingui un gust més casolà, més d'estar per casa. En tot cas, el més important és que aquest localisme transmeti un missatge que qualsevol persona pugui sentir com a propi.

¿Treballar des de la música popular facilita establir aquest vincle amb el públic?

No ho crec. Els estils són el paisatge i els colors que tries per expressar-te. La música popular és un instrument, un recurs, que té avantatges i inconvenients, com tot a la vida. A vegades et trobes limitat i un altre dia la claves. Diria que el més important, facis el que facis, és fer el màxim i ser honest. Si tu t'emociones, és més fàcil emocionar qui t'escolta. D'altra banda, m'agrada fugir de la normativa: hi ha estils que només es poden cantar en anglès, amb la rumba no es pot fer poesia... Aquesta ortodòxia no va amb mi.

Quina lògica té fer elapés en aquests moments?

Nosaltres també ens ho demanem. Crec que un disc com aquest, de 16 temes i una hora de durada, interessa a poca gent. Ara les cançons es difonen una per una, a través de les possibilitats que ofereix la tecnologia digital. S'ha de tornar als vells temps: a mesura que escrius material, enregistra'l i dóna-li sortida. Si volem ser cronistes de la vida, té poc sentit publicar ara una peça que tenim enllestida des de fa dos anys. Hem de trobar un format, semblant a aquell primer dub-fulletó que vam fer l'any 2006, per explicar petites històries i fer-les pròximes a la gent. Com si fossin un conte o un còmic. Tenim idees, però cal trobar el què i el com per dur-les a la pràctica. De fet, el kung-fu és això, una qüestió de ritme.

¿Ens hem de quedar amb el concepte rúmbia vallesana

Sí, ja tocava posar nom a aquest estil particular que practiquem. De fet, amb en Carles Belda, que és de Sabadell, i també acordionista, a vegades fem servir el mot vallesnat , en una adaptació molt sui generis del vallenato colombià. Però no inventem res, hi ha milers de cançons que sonen de manera semblant a les nostres i que parlen del mateix. Nosaltres només podem aportar esforç i curiositat per transmetre paisatges, idees, emocions...