Direcció: John Moore. Guió: Skip Woods. 97 minuts. Estats Units (2013).Amb Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead.
La jungla. Un buen día para morir és una pel·lícula més demodé que la mateixa paraula demodé . És cinema vigorèxic com el de fa dues o tres dècades en què els dolents encara són els russos, que segueixen insistint en tripijocs d'armes nuclears i a fumar d'una manera estranya mentre interroguen un presoner. Aquesta és la gràcia de la cinquena entrega de La jungla. D'alguna manera, aquest film és només un disbarat nostàlgic que no aspira a més que entretenir-nos una estona estimbant cotxes, camions i helicòpters, enlluernant-nos amb ràfegues de metralladores i fent volar pels aires alguns edificis de Moscou i rodalia. És a dir, cinema d'acció com els dels anys 80 gairebé canònic.
Ara bé, aquesta gràcia és també la desgràcia del film. Perquè la franquícia de La jungla sempre s'havia caracteritzat per aportar algun toc de distinció respecte al gruix de cinema d'explosions: de vegades era l'escenari (els gratacels de la mítica primera entrega) i d'altres era el dolent de la pel·lícula (Jeremy Irons a la tercera part). I aquest cop, malauradament, no hi ha cap particularitat que faci de La jungla. Un buen día para morir una pel·lícula d'acció diferent de la resta. Veure com John McLane reconstrueix la relació amb el seu fill, que li ha sortit agent de la CIA (els testos s'assemblen a les olles), mitjançant una escabetxina de personatges-relíquia de la ex Unió Soviètica és tan tronat que té el seu què. Però, 25 anys després de la inauguració d'aquesta nissaga, potser un filtre més crepuscular o un accent més autoparòdic ajudaria a fer que ens empasséssim millor aquesta hora i mitja, poc o gens estructurada, de corredisses, tirs i petards.
