Dos detalls just a l’inici d’El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares ens avisen que ens trobem davant d’un Tim Burton en bona forma: quan cau la nit, un acolorit suburbi de Florida (¿potser el mateix on transcorria Eduardo Manostijeras?) s’omple de boira i ombres, com un malson gòtic conseqüència d’una insolació. Allà trobem un Terence Stamp amb les conques dels ulls buides, privat de la penetrant mirada que el va convertir en icona del cinema europeu.
L’arrel del film la trobem en la novel·la juvenil escrita per Ransom Riggs, que creua els fenòmens de fira amb l’ambient d’una prodigiosa acadèmia-refugi à la X-Men (casualment, o no, el guió el signa Jane Goldman, que també ha escrit alguna aventura cinematogràfica dels mutants de la Marvel). Aquesta primera matèria té una evident sintonia amb el director de Mars Attacks!, així que li permet esplaiar-se en ocurrències macabres-entendridores, i fer picades d’ullet a Ray Harryhausen i als germans Quay. La pel·lícula també presenta una institució que protegeix la fantasia, aïllant-la del món exterior mitjançant una bombolla-bucle temporal. Una idea que, potser de manera involuntària, funciona com a metàfora del cinema de Burton: instal·lat en una infància permanent i una mica antinatural, mentre els seus espectadors ens anem fent grans, adquirint consciència de les seves virtuts i dels seus vicis, delimitats per una visualització del fantàstic que delega excessivament en l’ attrezzo les responsabilitats de la posada en escena.
