Esports
MANEL AÑÓ VERNET

De futbolista a agitador cultural

Jota Vizcarro era un futbolista molt apreciat a Sant Carles de la Ràpita, i un dia va decidir posar-se a fer de DJ i dinamitzar el món de la música al poble. Fora del seu entorn, la seva és potser una història anònima, però ens parla de tants i tants herois locals de l’esport i de la cultura que no solen aparèixer als grans mitjans

De futbolista a agitador cultural Zoom

“En el món de la música no hi ha la cultura de voler descobrir”. El discurs de Jota Vizcarro és contundent. Un caràcter que l’ha convertit en ídol i una de les persones més conegudes de Sant Carles de la Ràpita. El Jota va ser un grandíssim jugador de futbol a la UE Rapitenca, també al Tortosa, però sobretot va destacar la seva època al club blau-i-blanc. Després d’anys fent història en el futbol, ara vol gaudir de la seva segona gran passió en aquesta vida: la música. L’home de l’esquerra d’or, aquella que va ser capaç de fer posar dret tot el Municipal La Devesa amb un gol de falta per l’escaire contra l’Europa, ara utilitza les dues mans per fer ballar la gent del seu estimat poble. Sobre aquell gol, el Jota només té una cosa a dir: “Va tenir més importància per a la gent del poble, la del meu entorn i la que m’estimo, que els va quedar gravat”. I és que per a ell el més important és saber que hi ha un entorn que sempre el tindrà present. “Em sento molt valorat pel poble. Aquest és el premi més gran que podia tenir, l’afecte de la gent”. Jota Vizcarro recorda amb emoció els diumenges de partit després de guanyar. Recorda els aficionats, entre els quals hi era jo mateix, marxant del camp amb una rialla a la cara. “Veure la gent que sortien per la porta de l’estadi contents em posava els pèls de punta”, diu. Quan l’equip estava en perill de baixar a Segona Regional a finals dels 90, el Jota va decidir deixar de jugar a Tercera Divisió amb el Tortosa per poder ajudar el seu equip els últims cinc partits i evitar el descens. Després de guanyar quatre de cinc partits, la Rapitenca va salvar la categoria i ell s’hi va quedar definitivament fins al final de la seva carrera. “Vaig veure que era el moment de morir aquí, a l’entitat que estimo”.

Tot i això, i els grans moments viscuts amb la samarreta de la Rapitenca, el Jota sorprèn amb el seu moment futbolístic preferit. L’equip va guanyar el Barça C a La Devesa després d’una temporada impol·luta dels blaugranes. Amb un gran partit, els rapitencs van guanyar gràcies a un gol de Germán que va fer embogir els milers d’aficionats que es van desplaçar al Municipal. “A mi em canvien, entra Germán i marca el gol que ens dona la victòria. En aquell moment m’adono que jo ja no puc donar el que sempre he donat”. Aquest, tot i representar el final de l’era de Jota Vizcarro, és el moment que ell es guarda com a preferit de la seva carrera futbolística. Després d’haver rebut ofertes de l’Alcanar o de la Rapitenca per seguir en el món del futbol com a entrenador, va decidir allunyar-se de la pilota per centrar-se en la família i en la seva segona passió. Vizcarro va canviar l’esfèrica pels vinils i va començar a fer gaudir la gent del poble i d’altres llocs de la comarca amb actuacions com a DJ.

Jota Vizcarro Zoom

Jota Vizcarro

Explica emocionat que tot això ja li ve de quan era ben petit i la seva germana reproduïa vinils a casa seva. Esmenta grups com Loquillo i Radio Futura, un dels conjunts que més li han agradat sempre. La seva germana tenia un grup d’amigues en què els germans petits també van acabar congeniant. Aquests amics van acabar fent-se dir Rockers per la seva gran passió pel rock dels 80 i principis dels 90. “Llavors els joves començàvem a anar a les sales recreatives i la nostra era una que es deia l’Arsenal. Allà el propietari posava els discos que a ell li agradaven i ens adoctrinava”. Amb aquest adoctrinament, i gràcies a les revistes populars de l’època, el Jota i el s Rockers anaven descobrint nova música i incrementant la seva col·lecció personal de vinils i cassets. A més de la sala recreativa, també hi havia un local d’oci nocturn, el Subway, famós pels concerts de grups amateurs i per la música que hi sonava. Entre ells es passaven cintes: “Cada tarda -explica Vizcarro-, a l’Arsenal hi sonava la música que ens ha acabat guiant a tots”. Talking Heads, The Smiths i els Pixies eren alguns dels grups que sonaven entre màquines recreatives i alguna cervesa de tant en tant al Subway. A partir d’aquí entren en contacte amb el Miguel, el propietari del local, que sempre estava a l’última de l’actualitat musical -i hi segueix estant-, i va ser un dels pilars fonamentals en l’adoctrinament dels Rockers. “Gràcies al Miguel vaig aconseguir posar música al Subway”, explica el Jota. Aquí és on realment comença la història del Vizcarro DJ, o com es fa conèixer ell a les cabines: ByJota.

Un jove Jota Vizcarro gaudeix de les primeres hores davant de les mescladores, amb l’ajuda d’un gran amic, que li ensenya a mesclar, el Roge. “Ell em va ensenyar a mesclar, i encara en sé, però en vinil”. Aquí és on inicia el paper d’explorador musical del qual està tan orgullós. Se li omple la boca amb noms com Joy Division, el gran Ian Curtis, la continuació amb New Order i una figura clau que li canvia la vida: David Bowie. “Això és com un dòmino: una cosa et porta a l’altra, i acabo descobrint Bowie, que em capgira el món”. Les ganes de seguir descobrint noves músiques no han parat, perquè el Jota segueix indagant i buscant noves fonts per fer ballar la gent. Gràcies a ell, el seu grup d’amics i els fans incondicionals de quan posava música al Subway, neix una associació que s’encarrega d’organitzar esdeveniments musicals. “El Petit Comitè neix a l’època que comencen tots els festivals, com el FIB de Benicàssim, el Primavera Sound, el Doctor Music... Nosaltres hi anàvem i allà començàvem a fer contactes”. Tots els membres han anat constantment a festivals per descobrir i conèixer millor el món de la música, i el Jota, que es declara amant de la música en directe, afirma que no es perdia cap concert que li interessés. “Si tocava Suede a Barcelona un dimecres, jo me n’anava cap a Barcelona”. Amb aquestes ganes de descobrir coses noves comença a agafar forma el Petit Comitè i va creixent fins a convertir-se amb el que és actualment.

“La gràcia que té internet és que et permet buscar, remenar i descobrir. Pots trobar música boníssima de tot el món”. Gràcies a això, Vizcarro ha descobert nous grups del món del “soul en majúscules”, com diu ell. Enumera Nick Waterhouse, Michael Kiwanuka, The Dap Kings i Leon Bridges, entre molts altres. “Charles Bradley i Sharon Jones van morir, però van marcar el camí a seguir”, afegeix. El soul s’ha apoderat de l’ànima de Vizcarro i internet s’ha convertit en una eina fonamental en la seva vida, perquè li permet seguir vivint el dia a dia de la música des de casa. Amb les filles i les obligacions ja no pot anar tant de festivals com li agradaria, però sempre troba el moment per anar a algun vermut musical o a algunes jornades per descobrir algun grup emergent. “Segueixo un booking d’artistes que ho fa tot amb amor”. Es refereix a Born! Music, que treballa amb artistes com Low, Lambchop o Balago.

La música és com la roba

Amb el Petit Comitè, el Jota i els seus han creat esdeveniments importants a les Terres de l’Ebre, com el famós We Are Not DJs (WANDJS), un festival de deu hores que consisteix a fer punxar el que els vingui de gust a gent que no és DJ però que sol escoltar molta música, i que enguany es fa l’11 d’agost. O el Ball de Zafan, una activitat nocturna a Sant Carles de la Ràpita (avui, divendres 27 de juliol) on es conviden grups poc coneguts i amateurs. D’aquesta manera, el Petit Comitè intenta canviar la manera d’escoltar la música d’avui dia. “Molta gent rep un input i creu que allò és el que ha d’escoltar”, diu el Jota. Però afegeix que la música és com la roba, que et vas emprovant peces fins que trobes la que t’agrada més. Per això val la pena seguir els esdeveniments on aparegui ByJota al cartell o el segell del Petit Comitè, perquè “la millor part dels festivals és la lletra petita”.