1971: fuga de Belfast

Anglaterra, 1971. Un soldat britànic, Gary Hook, és destinat a Belfast amb el seu regiment com a conseqüència de “la situació d’emergència de la ciutat”, informa un oficial. Es tracta d’un eufemisme, esclar: a principis dels anys 70 els carrers de Belfast són una zona de guerra amb barricades, cotxes cremant i edificis en runes. Quan enmig d’una missió una multitud de civils es revolten i esclata el caos, Hook és abandonat pels seus companys i es veu sol i desarmat darrere les línies enemigues. A partir d’ara, l’únic objectiu és sobreviure.

Aquest punt de partida, gairebé de videojoc, serveix al debutant Yann Demange (París, 1977) per plantejar un dels thrillers més intensos i sorprenents de l’any, que amaga un retrat implacable de les lluites intestines de l’IRA i les clavegueres de la guerra bruta de l’exèrcit britànic. Hook haurà de travessar de nit una ciutat dividida en zones protestants unionistes i nacionals catòliques. En teoria, les primeres són amigables i les segones hostils. Però a ’71 no hi ha res que sigui blanc o negre. “Aquí tot són grisos -diu Demange per telèfon-. No em sentia còmode parlant de bons i dolents o prenent partit per un bàndol o l’altre”. Tampoc és que sigui fàcil identificar-los. El 1971 l’IRA estava dividit en dues faccions enfrontades: l’oficial i la provisional. I com es va saber més endavant, sectors radicals de l’exèrcit i dels serveis secrets britànics col·laboraven amb grups paramilitars unionistes.

Demange admet que va arribar al projecte sense conèixer la magnitud i les implicacions del conflicte. D’origen francès i algerià, va viure a Londres des dels tres anys, però a l’escola mai van parlar-li del que a Anglaterra s’anomenen “els problemes”. “És una manera molt condescendent d’anomenar un conflicte militar, un eufemisme. Els meus nebots, que ara tenen 21 i 23 anys i han passat pel sistema educatiu britànic, tampoc n’han sentit a parlar. És una vergonya”, lamenta. Abans de ’71, el currículum de Demange era bàsicament televisiu. L’any 2008 va dirigir la trepidant Dead set, una minisèrie amb un guió de Charlie Brooker ( Black mirror ) carregat de mala baba que presentava els concursants d’una versió britànica de Gran Hermano com els únics supervivents d’una pandèmia zombi, i el 2011 va obtenir grans crítiques amb la minisèrie Top boy, sobre el tràfic de drogues a petita escala en una ciutat anglesa. “Quan em van fer arribar el guió de ’71 em vaig posar una mica nerviós -confessa-. Jo no sabia res d’Irlanda del Nord i, a més, els últims anys ja s’han fet dues pel·lícules extraordinàries sobre el conflicte terrorista, Sunday bloody sunday i Hunger. Però el guió em va al·lucinar. La manera com tracta les diferents parts enfrontades és única”.

La pel·lícula és tan contundent en el vessant polític com en el cinematogràfic. ’71 funciona com un actioner brut i realista, una persecució vibrant que atrapa l’espectador durant 100 minuts ben dosificats. Hi contribueixen el nervi i l’economia narrativa de Demange, però també els febrils paisatges sonors que aporta David Holmes, el DJ i compositor de les bandes sonores de Steven Soderbergh. Nascut a Belfast, el músic es va apuntar al projecte sense que Demange l’hi hagués de demanar. “Em va explicar que casa seva va ser bombardejada quan ell tenia quatre anys. I em va dir que havia de fer aquesta pel·lícula. I jo encantat, esclar. Què havia de dir”, recorda el director.

Vista la solvència de Demange com a narrador, no sorprèn que a l’hora de citar referents apareguin autors de gènere tan robustos com John Carpenter i Walter Hill. “ The warriors és una gran influència de ’71 a partir del moment en què es fa de nit -revela Demange-. I, si ho penses, l’exèrcit és com una gran banda de carrer; la més gran, de fet. Els altres grans referents de ’71 són Fuga de Nova York i La batalla d’Alger, de Gillo Pontecorvo, on, per cert, apareix la meva tieta”. Demange també cita l’escena de l’execució de L’exèrcit de les ombres de Mellville com a exemple del pes que volia que tingués el fet de matar algú a la pel·lícula. “M’obsessionava que cada mort tingués un significat, perquè matar no és cap joc -assegura el director-. És un acte que ha de tenir un impacte i unes implicacions morals. ’71 no és només una pel·lícula d’acció, sinó un retrat d’un moment molt complicat en la vida d’una sèrie de persones”.

Nominada a dos Bafta i guanyadora del premi a la millor direcció dels British Independent Film Awards, l’èxit de ’71 permetrà a Demange triar el seu nou projecte. No descarta tornar a treballar amb Charlie Brooker, però no dirigint un episodi de Black mirror. “Ja m’ho ha demanat dos cops, però li he dit que no. Ja hem fet Dead set, seria repetir-nos -diu-. El que sí que m’agradaria és fer una pel·lícula junts. I també treballar a la televisió americana, on l’escala de complexitat és molt gran. Però, abans, vull dirigir un segon film”.