Direcció i guió: Judd Apatow. 134 minuts. Estats Units (2012).Amb Paul Rudd, Leslie Mann, Chris O'Dowd, Jason Segel.
A Judd Apatow totes les pel·lícules li surten massa llargues. Si fuera fácil també. Ha recuperat dos personatges de la seva anterior pel·lícula, Lío embarazoso , i els ha fet protagonistes d'un film que -juntament amb la recent El lado bueno de las cosas - és d'aquells encaparrats a dir veritats com temples sobre la condició humana i les seves contradiccions. Ens parla, per exemple, del que la gent pensa de la seva parella i els seus fills, però mai s'atrevirà a verbalitzar les desenes de vegades al dia que ens entren ganes de matar algú. Fa diana en més d'una ocasió, però s'obsessiona a modelar uns personatges carregats de neures i complexos amb els quals l'espectador pugui -parcialment- identificar-se, i ho aconsegueix, és veritat, però un acaba bastant fart dels dos insuportables protagonistes. Se'n fum amb gràcia del culte compulsiu a les sèries com Perdidos i Mad men , però és incapaç de construir una narració sòlida i fluïda i es conforma amb píndoles d'incomoditat sobre l'estranyesa de les relacions. Vol ser vidriòlic i amable alhora, una cosa així com un Todd Solondz domesticat. I se'n surt a mitges.
