ESCENES
BELÉN GINART

Per què els joves no van al teatre?

El nou festival RBLS vol acostar l’escena als espectadors d’entre 13 i 20 anys. El desconeixement, la manca d’identificació i la competència amb altres formes d’oci allunyen aquests públics de les sales

Hey soul sister, una de les píndoles de microteatre del festival RBLS / POL RODOREDA Zoom

La descripció de la realitat és tan senzilla que frega el tòpic. Els infants tasten el teatre de la mà dels seus pares. L’experiència d’anar-hi en família dibuixa sovint el primer record dels espectadors. Després és l’escola la que els hi porta, com a mínim un cop. Però quan els arriba el moment d’escollir per ells mateixos com volen passar el temps lliure, el teatre no figura ni de lluny entre les seves preferències. La majoria d’adolescents i joves no senten cap atracció per les arts escèniques. Aquesta constatació ha impulsat la creació del festival RBLS, adreçat a joves d’entre 13 i 20 anys, amb la intenció d’ajudar-los a sentir la necessitat d’anar a les sales. La iniciativa sintonitza amb d’altres com la nova programació estable per a adolescents del Jove Teatre Regina de Barcelona.

Carme Tierz, ideòloga i directora artística del RBLS, és una periodista especialitzada en arts escèniques i preocupada des de fa anys per la constatació d’aquest buit cultural. “Organitzant el RBLS m’he adonat que és una preocupació molt estesa, l’he anat trobant en diferents centres cívics i col·lectius que treballen amb joves. En tot cas hi ha una manca de coordinació a l’hora d’abordar-lo”, explica la directora. Des del seu punt de vista, una de les causes de la desafecció dels adolescents i els joves cap al teatre és responsabilitat de les mateixes sales. Perquè, més enllà de declarar-se preocupats, els seus responsables no aborden a fons el problema.

En aquest sentit, Tierz creu que a la cartellera hi ha obres amb potencial atractiu per als més joves, però cal promocionar-les amb els canals que ells consulten i no per la via tradicional. Això és el que han fet iniciatives com Escena 25, un programa de promoció de la cultura entre els joves de 18 i 25 anys impulsat per la Generalitat. Els beneficiaris poden adquirir entrades per a espectacles (teatre, dansa i música) a un preu reduït d’entre 3 i 10 €. Malgrat les dificultats pressupostàries i els vaivens polítics, el programa va viure un punt d’inflexió quan va començar a utilitzar les xarxes socials per adreçar-se al seu públic objectiu.

L’autor i director Iván Morales, a qui sempre li ha preocupat molt acostar-se als joves i omplir la platea amb un públic transversal, creu que el problema de base és la competència amb les múltiples formes d’oci a l’abast dels joves d’avui i, especialment, en el divorci entre l’oferta de la cartellera i els interessos d’aquest públic. La preeminència del que Morales defineix com a cànon, amb unes propostes conservadores al servei d’un públic també conservador no és, opina, la millor manera d’atraure uns espectadors delerosos de trobar temàtiques, històries, personatges i embolcalls estètics amb els quals puguin identificar-se. I apunta una possible solució, tan complexa com ho solen ser sovint els remeis per als mals profunds: sap que una manera molt efectiva d’estimar el teatre és tastar per via directa “la seva màgia, ni que sigui per una tarda”. Fer teatre, i en això coincideixen Tierz i Morales, té un munt d’utilitats, entre d’altres una de tan valuosa com millorar la capacitat de parlar en públic. I viure el teatre, com a actor i com a espectador, ajuda a eixamplar la visió del món, a obrir la ment i el repertori d’emocions, i trobar noms per parlar-ne.

La programació del RBLS s’escampa per la Sala Beckett, el Centre Cultural Can Felipa i la SGAE, amb espectacles, tallers i trobades (la primera Trobada Joves i Teatre aplegarà experts en teatre i adolescents). Totes les propostes situen el públic jove en el centre d’interès. Projectes com Els Malnascuts, amb el seu trepidant Like si lloras (no narració lineal, no personatges clarament definits, no sobirania del text, no ús convencional de l’espai i sí penetració de la música, sí elements auemediovisuals), microteatre (una fórmula perfecta en una societat, no només la dels joves, acostumada al zàping i amb dèficit d’atenció) i espectacles com iMe, centrat en l’imperialisme dels smartphones en la comunicació humana actual. Espectacles amb la capacitat de construir ponts.