ESCENES
BELÉN GINART

Ser mexicana (i actriu) a Catalunya

A ‘Mexicatas’, Sergi Belbel descriu la peripècia de vuit intèrprets originàries de Mèxic i establertes al nostre país. L’obra, dirigida per Antonio Calvo, arriba a Barcelona després de l’èxit del seu pas per FiraTàrrega

Ser mexicana (i actriu) a Catalunya / COR DE MAGUEY Zoom

Acasa de Merlene Avendaño, a Calaf, la festa de Tots Sants se celebra amb un tradicional altar de morts mexicà. Amb la família del seu home, català, a més, celebren la castanyada a la manera d’aquí. La Merlene és de Ciutat de Mèxic, però fa anys va emigrar a Catalunya per estudiar a Tàrrega i ja no ha tornat a viure al seu país. Aquí ha anat coneixent altres dones en la seva mateixa situació, amb qui tenia moltes coses en comú. Actrius com ella, formades a la mateixa escola d’arts escèniques de la capital mexicana, amb moltes ganes d’explicar què passa quan es creua l’oceà per establir-se en un lloc nou. I acaba descobrint que amb el viatge entra en una dimensió intangible però real, la de les persones que no són d’enlloc. Forasteres aquí i allà: mexicatas. De tot això en parla, amb molt d’humor, l’obra homònima, Mexicatas, escrita per Sergi Belbel i dirigida per Antonio Calvo. La van estrenar oficialment a l’última edició de FiraTàrrega, amb molt bona acollida, i ara la presenten a l’Escenari Joan Brossa de Barcelona.

“Tot i haver estudiat a la mateixa escola, no totes ens coneixíem entre nosaltres. Hi havia amigues i amigues d’amigues. No som de la mateixa generació, la més jove té 31 anys i la més gran 42. Tampoc havíem vingut a Catalunya per les mateixes raons”, explica Thania Paulinni, una altra de les protagonistes d’aquesta aventura. Van decidir que volien crear un projecte juntes i es van posar a treballar en el que les unia. Fins que van veure que necessitaven algú que les ajudés a donar-hi forma. “Ens vam assabentar que Sergi Belbel impartia una conferència a la Sala Beckett de Barcelona i ens hi vam presentar. Al final de l’acte li vam exposar la nostra idea i ell va dir que li interessava treballar amb nosaltres”, continua Paulinni.

Aquella col·laboració es va plasmar en dos mesos de treball i escriptura conjunts, fins a produir un material base que l’autor va convertir en el text definitiu de Mexicatas. En aquell termini, les actrius havien escrit prop de 200 pàgines d’autoexploració guiades pel mestratge de Belbel. “Ens feia escriure sobre coses com què ens fa por, quina idea tenim de la injustícia, com veiem Mèxic des de Catalunya o com veiem Catalunya des de Mèxic i com veiem Catalunya des de Catalunya”, recorda Paulinni.

La discrepància entre la imatge prefixada i la real del lloc d’acollida és un dels elements més remarcables de l’obra. Per exemple, Thania Paulinni no tenia gaire idea del pes del català, però de seguida va entendre la importància i la tradició cultural que hi van associades i el va aprendre en només uns mesos. Ara li fa enveja veure com es defensa des d’aquí, i lamenta no conèixer cap de les llengües indígenes de Mèxic. Pel que fa a l’acollida, assegura no haver tingut problemes tret d’alguns comentaris fets des de la ignorància. “Em sorprèn tota aquesta gent que aplica el terme sudaca a tots els que no som dels Estats Units”, descriu.

Mexicatas fila les experiències personals de les actrius, passades pel sedàs de l’estilització literària. Les vuit actrius es presenten al públic assegudes en cercle, en cadires de diferents colors. “És un element molt mexicà, em recorda qualsevol posada per menjar d’allà”, diu Paulinni. Unes flors, també colorides, al cap de les actrius i l’imprescindible altar de morts són els únics elements d’escenografia i attrezzo de l’obra. El que és important és el que expliquen, els sentiments d’enyorança que comparteixen amb el públic i també les esperances i il·lusions vinculades a la terra d’acollida. No totes ho han tingut fàcil. “Una de nosaltres té la pell més fosca, i els amics del seu nòvio la tracten amb condescendència. El seu company no perd ocasió per recordar els nombrosos títols acadèmics de la noia i remarcar les coses que ja havia fet i viscut abans de coneixe’l”, diu Paulinni. “I a una altra li passa una cosa molt injusta a la feina: als caps els interessa mantenir-la perquè la seva formació és superior a la de la resta, però les condicions laborals i el sou que li ofereixen són pitjors”, continua l’actriu.

Mexicatas ha portat les actrius a constituir-se en companyia, Cor de Maguey, i a desitjar que la col·laboració entre elles sigui llarga i fructífera. Però de moment tenen feina amb aquest espectacle. Faran gira per Catalunya i també fora, i esperen que els anhels i les pors de vuit dones que es van fer d’enlloc després de creuar l’oceà les portin molt lluny.