ESCENES
BELÉN GINART

Els joves són la medicina contra la por

El TNC estrena el muntatge Youth#4, un retrat autobiogràfic sobre la joventut fet per una quinzena de nois i noies sense experiència escènica, sota la direcció de Didier Ruiz

Els joves són la medicina contra la por / FUNDACIÓ LA CAIXA Zoom

La primera vegada que, fa cinc anys, el director escènic Didier Ruiz va rebre la proposta de treballar amb joves, va arrufar el nas: ni s’ho havia plantejat ni li interessava. Però, després d’haver-ho provat, hi ha tornat i hi tornarà sense dubtar-ho. Va trobar en els joves tanta energia que se’n va enamorar. I, a més, va reconnectar feliçment amb el jove que ell mateix havia sigut, i això s’ha convertit per a ell en una mena de droga que enganxa i de la qual sempre en vol més. Ruiz va estrenar ahir a Barcelona Youth#4, “el quart episodi” d’una sèrie iniciada a França fa un any en què convoca una quinzena de nois i noies d’entre 16 i 20 anys sense necessitat d’experiència teatral prèvia, els ajuda a trobar i expressar la seva pròpia veu i ofereix als espectadors un retrat autobiogràfic del que significa ser jove avui. L’espectacle és una producció entre la Fundació La Caixa i els seus programes CaixaEscena i Art For Change per acostar les arts escèniques als estudiants i el Teatre Nacional de Catalunya, on es representa fins diumenge.

“Els joves són la medicina que calma la por, perquè els adults estem plens de por. Ens donen alegria i esperança”, afirma Ruiz, i anima a contemplar-los des d’una perspectiva nova i no habitual: “Parin de jutjar-los, perquè no responen als tòpics”. L’equip creatiu de Ruiz també inclou la directora catalana Mònica Bofill, amb qui col·labora habitualment, i el coreògraf Tomeo Vergés, responsable del disseny de moviment d’un espectacle en què tot parteix de l’aportació dels intèrprets menys la coreografia. “No hi ha guió previ i no hi ha un text escrit. Tot surt de les experiències dels joves”, descriu el creador. Per fer el càsting, l’equip va entrevistar prop de seixanta nois i noies de Catalunya. “No buscàvem experiència; el que vam valorar van ser les seves ganes de participar en el projecte”.

Sara Viñals, de 17 anys, és una de les noies escollides. “Em va emocionar molt que em triessin, però de seguida em va venir la por. Estic fent segon de batxillerat i em preocupava no tenir gaire temps per estudiar. El Didier em va convidar a provar-ho uns dies i ja no ho vaig voler deixar. No m’ho volia perdre, és brutal”, valora. El que l’ha enganxat tant és també, justament, el component més difícil del projecte: haver-se de sincerar. El procés creatiu consisteix a fer que tots els intèrprets contestin una sèrie de preguntes. I, com adverteix Didier Ruiz, “això no va de videojocs ni de sèries”, sinó dels grans temes humans: la mort, l’amor, la por, el sexe, les relacions, la llibertat, què significa ser jove.

“No coneixia ningú de l’equip i de sobte els estava explicant coses de què potser no havia parlat mai abans, ni tan sols amb les meves amigues”, diu Sara Viñals. I aquesta sinceritat ha servit de cohesionador de tot el grup. “Fer equip és essencial, reconforta molt veure que els altres també s’obren i sentir que tothom respecta la teva opinió”. Han sigut només 50 hores de treball en un mes, i la Sara creu que n’ha sortit enfortida. “El projecte ens ha ofert la necessitat de dir qui som, i de reafirmar-nos: si a tu no t’agrada com soc, és el teu problema. Hem après a no tenir por de mostrar-nos tal com som. Això és molt important, especialment a la nostra edat”, afegeix. El mateix li passa a Jaume Santandreu, de 18 anys, que estudia primer d’interpretació a l’escola Eòlia. “He entès que hi ha mil veritats i que no he de tenir por de dir la meva. També he après que tant jo com els meus companys som joves i estem creixent. Les etiquetes no són necessàries, i ens les posen tant que ens les hem de treure de sobre”.

Didier Ruiz confirma que el procés és transformador per als participants. “El canvi és fenomenal, agafen un relleu increïble, s’enforteixen molt”, assegura el creador, implicat des de fa molts anys en el teatre amb un relleu social, tot i que a ell la paraula no li agradi. “En aquest món tan absurd, em sembla important que el teatre tingui aquest paper d’altaveu. Com que els polítics no ho fan, em toca a mi, artista, fer-ho. I m’encanta”.