El fracàs d’haver de fingir l’orgasme

‘Els dies mentits’, de Marta Aran, aborda el tabú social i la càrrega de patiment que representen les disfuncions sexuals. L’obra és un monòleg fet a partir de testimonis reals i s’estrena a la Flyhard

Belén Ginart

3 min

El fracàs d’haver de fingir l’orgasme R. BLANCH

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

Entre un 30% i un 40% de les dones han patit algun tipus d’anorgàsmia. Al voltant del 69% han fingit algun cop en les seves relacions sexuals. Quan la dramaturga i directora Marta Aran va llegir aquestes xifres recollides en un article, va tenir clar que calia parlar sobre aquest tema. Justament perquè no se’n parla. O millor, perquè no tenim costum de parlar sincerament sobre el plaer en les relacions sexuals. L’espurna encesa per aquell text periodístic ha acabat sent Els dies mentits, un monòleg interpretat per Lara Salvador que s’estrena demà a la Sala Flyhard de Barcelona.

“M’interessa molt el tabú de la sexualitat”, dispara Aran. “Sembla que vivim en una societat molt sexualitzada i que som molt liberals, però no és gens comú parlar de sexualitats que no funcionen del tot bé. Em vaig qüestionar per què passa això, i ho vaig voler investigar”. Per documentar-se sobre el tema, l’autora va contactar amb una sexòloga i va parlar amb persones que havien patit anorgàsmia en algun moment de la seva vida. A l’obra recull el testimoni de quatre dones i un home, “perquè ells també ho pateixen, i encara es diu menys”. “En algun moment em vaig plantejar explicar la història des de la pell d’un home, però tenia menys informació i em quedava més lluny”, assenyala l’autora. També va saber de seguida que l’obra seria un monòleg, la millor manera de representar la solitud en què s’acostuma a viure una disfunció que s’entén com un fracàs personal i social.

En les converses amb els seus testimonis, Aran va comprovar que “tots havien viscut la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb una gran vergonya”. “No ho explicaven a ningú, ni a les seves parelles ni a les seves amistats”. D’aquí el títol de l’obra. Perquè Els dies mentits no fa referència a l’ocultació de la veritat durant les relacions, sinó a la màscara sota la qual s’amaga qui no compleix els suposats estàndards en el sexe. “L’obra parla dels mecanismes que despleguen aquestes persones per aparentar normalitat, també de l’autoengany”, afirma la dramaturga i directora. Més que buscar causes descriu situacions, però en el seu relat la protagonista toca qüestions cabdals relacionades amb la sexualitat femenina. Per començar, “que la dona ha de buscar bé per trobar la seva pròpia sexualitat perquè és molt abstracta”. “A diferència de l’home, la dona no veu l’instrument de la seva sexualitat, només el sent”. El personatge al·ludeix també al pes d’un model patriarcal que prima la satisfacció del plaer masculí, sense que la dona es plantegi gaire què li agrada a ella. I parla de la hipersexualitat de la societat d’avui i la pressió social sobre les noies adolescents, que en alguns casos es bloquegen justament per l’autoexigència de tenir moltes experiències i gaudir-les.

L’obra està estructurada com un dietari parlat en què la protagonista descriu el dia a dia de les seves mentides. “He volgut que els números tinguessin una presència important, representen la programació que volem imposar a les nostres vides, quan en realitat moltes coses no es poden programar”, diu Aran, conscient que aquesta necessitat de tenir-ho tot sota control causa molt patiment i frustració a qui no és capaç d’ajustar-se als patrons preestablerts. L’autora planteja l’obra com un procés en què la protagonista es va fent cada cop més forta. “Com si decidís sortir de l’armari en relació al que li passa amb el sexe. Decideix començar a dir sempre la veritat. És com un empoderament femení, en el sexe també ens podem empoderar”. I, com a tema que cus tot el raonament de la noia, l’obra parla “de la necessitat de sincerar-nos amb nosaltres mateixos, perquè amb sinceritat i una bona comunicació amb la parella les coses funcionen millor”.