ESCENES
BELÉN GINART
Iván Morales

“Soc fill de la revolució sexual”

Actor, director i dramaturg. Estrena ‘Esmorza amb mi’ i ‘Desayuna conmigo 360º’

“Soc fill de la revolució sexual” / PERE TORDERA Zoom

Va passar el primer any de vida en una comuna hippie. “Soc fill de la revolució sexual”. Ara que en té 39, Iván Morales invoca el romanticisme i la parella a Esmorza amb mi i Desayuna conmigo 360º, una obra de teatre i una websèrie, respectivament, impulsades des de la seva nova productora, Los Montoya. L’obra, que s’estrena a la Beckett el 16 de maig, està protagonitzada per Anna Alarcón, Xavi Sáez (els dos intèrprets de Sé de un lugar, l’obra mítica de Morales de la qual es fan funcions des d’avui fins diumenge a la mateixa sala), Andrés Herrera i Mima Riera.

Esmorza amb mi és una idea que té 10 anys. Com ha evolucionat?

Jo venia del cine, havia fet el guió d’ El truco del manco, havia dirigit alguns curts i guanyat alguns premis. Esmorza amb mi havia de ser la meva primera pel·lícula com a realitzador, una mena de comèdia generacional sobre joves de 30 anys. Però a les televisions el projecte els va semblar poc efervescent i no es va fer.

Quan recuperes la idea de fer-la en teatre?

Fa tres anys. La vaig intentar muntar al mateix temps que La calavera de Connemara, i quins processos més diferents! Amb La calavera no em vaig haver de preocupar de res, la van produir, ja està estrenada, ha fet gira, tornarà a la cartellera la temporada vinent. I per fer l’Esmorza he hagut d’aixecar tota una estructura. La diferència és que el text no és un bestseller estranger, el repartiment no està pensat a partir de l’ star system, i a més estem parlant de nosaltres.

I parlar de nosaltres és un problema?

Fa 10, 15 anys, la generació precedent, gent com Carol López en teatre o Cesc Gay al cinema, ho feien, però aleshores parlar de gent d’entre 30 i 40 anys remetia a un orgull inconscient, generacional, de classe. Encara portàvem l’orgull postolímpic a l’esquena. Però els que ara tenim entre 30 i 40 anys som la generació perduda, oblidada. El teatre també ha de ser un exercici d’emmirallament, i preferim mirar cap a una altra banda.

Però tu no vols mirar cap a una altra banda.

L’ Esmorza és la meva obra més personal. Parla de mi, dels meus amics, de com ens estimem i com ens cuidem els uns als altres i de quina manera ajudem a fer que el món sigui millor o pitjor des de les nostres relacions més íntimes. Jo vaig passar el meu primer any de vida en una comuna hippie, entenc aquest qüestionament de la família nuclear, de la parella. Però hi ha gent amb qui vull estar, amb qui vull compartir afectes, i encara no sabem com fer-ho. Vull parlar d’això.

Per què volies fer també una web- sèrie?

Perquè la idea inicial era fer una pel·lícula de 25 personatges, i els quatre de l’obra em quedaven curts. La sèrie té sis capítols, dirigits per talents emergents com l’Àlex Monner, que ja ha fet el primer, l’Àlex Mañas o l’Ian de la Rosa. És una websèrie en 360º: volíem que la productora s’estrenés amb un projecte d’experimentació i recerca com a mostra que no tenim por de provar nous formats, i la realitat immersiva té molt a dir de la nostra contemporaneïtat.

¿T’imaginaves que el camí del teatre seria tan difícil?

Soc d’una generació que pensava que només amb talent i esforç podíem aconseguir el que volguéssim, i el temps ens ha dit que no. Més enllà d’això, vam estrenar Sé de un lugar i, com que ha anat molt bé, hi va haver un moment en què pensava que potser teníem més a tocar poder deixar enrere la precarietat. Però la precarietat va de bracet de l’honestedat. Sé de un lugar la vam proposar pràcticament a tots els teatres catalans i al final la vaig haver de produir jo amb els meus col·legues, de franc. Després es va poder comprovar que el que volíem dir amb aquella obra, i com ho volíem dir, connectava.

I la història s’ha repetit ara?

Amb aquesta està passant una mica el mateix. A part de l’ajut de la Beckett, que és petit però és l’únic, cap estructura hi ha volgut donar suport. I fer teatre d’aquesta manera implica un gran sacrifici: jo he de pencarals matins, a les tardes, a les nits. I després d’això vull fer un pensament, perquè no pots ser un heroi cada dia ni demanar aquest esforç a la gent que participa en el projecte. No m’acaba de semblar pertinent, i no només per mi, com diria Tennessee Williams, no pots fer tots els teus espectacles apel·lant a la bona voluntat de la gent.

On hi ha més amor, a Sé de un lugar o a l’ Esmorza amb mi?

Sé de un lugar la vaig començar a escriure abans del 15-M, i el que necessitàvem era una clatellada. Ara el que necessitem és abraçar-nos una mica i fer-nos un petó.