ESCENES
BELÉN GINART

El dret a plorar els morts en pau

Andrés Lima dirigeix al Lliure ‘El pan y la sal’, transcripció escènica del judici a Baltasar Garzón per defensar la memòria històrica. L’obra dona veu a sis familiars de represaliats pel franquisme

El dret a plorar els morts en pau / GONZALO BERNAL Zoom

“Les víctimes del franquisme mai han estat indemnitzades, ni tan sols moralment. I ja és hora d’anar tancant aquestes ferides perquè el país deixi de sagnar per aquí”. Aquest és l’esperit amb què Andrés Lima dirigeix l’obra de Raúl Quirós El pan y la sal, la versió escènica d’un judici que dona veu a sis familiars de represaliats pel franquisme. No és una ficció, sinó una transcripció literal del judici a l’Audiència Nacional contra Baltasar Garzón. El sindicat ultradretà Manos Limpias l’havia denunciat per prevaricació per haver-se declarat competent per investigar el franquisme. Com remarca Lima, val la pena recordar que, a diferència del que molta gent es pensa, Garzón va ser absolt d’aquestes acusacions. El que va aconseguir apartar-lo de la carrera judicial no va ser el franquisme, sinó la trama Gürtel.

El pan y la sal va néixer quan el teatre documental i la transcripció literal de testimonis encara era una raresa als escenaris autòctons. L’autor, Raúl Quirós, vivia a Londres, on sí que es practicava de forma habitual. Aleshores col·laborava amb una companyia argentina que feia espectacles sobre el robatori de nens durant la dictadura al país sud-americà. Van ser els companys els que li van fer veure que el tema era molt proper a Espanya, on el franquisme havia fet desaparèixer més de 140.000 persones i on, malgrat la llei de la memòria històrica, no s’han posat mai els mitjans efectius ni hi ha hagut un pla estratègic per exhumar els cossos i fer una reparació general de les víctimes: per deixar que els seus descendents puguin saber on son els seus morts i finalment exercir el dret fonamental de plorar-los en pau.

“Al juidici, Garzón va fer una jugada molt bona en la seva defensa. Va deixar que parlessin les persones que havien acudit a ell perquè investigués la peripècia dels seus familiars desapareguts”, explica Andrés Lima. Raúl Quirós va trobar les seves declaracions a Youtube i a partir dels testimonis va cosir el text, sense cap paraula inventada, de l’obra. L’autor la compara amb una “comissió de la veritat, tan habituals a l’Argentina i que aquí no s’han fet mai”, i Lima parla d’un “judici a la memòria històrica”. La peça es va estrenar l’any 2015 al Teatro del Barrio de Madrid, i aquesta temporada torna breument als escenaris. El cap de setmana passat es va fer al Teatro Español de Madrid, ara es veurà al Lliure i a finals de mes se’n farà una funció al Teatro Central de Sevilla. A mig camí entre la lectura dramatitzada i el muntatge tancat, l’obra conserva part del repartiment i incorpora alguns actors de la localitat on es presenta. A Barcelona hi actuen, entre d’altres, Mario Gas, José Sacristán, Emilio Gutiérrez Caba, Alberto San Juan, Francesc Orella, Glória Muñoz, Maria Galiana i el mateix Lima. Hi havien d’intervenir també Núria Espert i Lluís Pasqual, però finalment tots dos han excusat la seva participació. L’actriu per acumulació de feina, i el director i vell amic d’Espert perquè la seva dimissió al capdavant del Lliure l’ha apartat dels seus compromisos amb el teatre.

Lima es mostra molt crític amb les circumstàncies que han envoltat l’afer Pasqual. “Em sembla lamentable que es vulgui fer judici sobre alguna cosa a través de Facebook. Hi ha fòrums més apropiats per fer-ho”, assegura el director, i afirma que les maneres del cas, “la delació”, li recorden al tema de Les bruixes de Salem, que precisament va dirigir al Lliure. “Una cosa és el debat, la llibertat d’expressar la teva opinió o la teva queixa, i una altra fer un judici popular i mediàtic, desqualificar sense possibilitat de defensa”. Està convençut que a les xarxes socials “el que se surt amb la seva és el que parla més fort i té més followers. No és una qüestió de justícia, és una qüestió de poder”. De la mateixa manera, opina que jutjar els crims del franquisme “no és jutjar crims polítics, sinó crims de lesa humanitat que van més enllà de la ideologia. I això no prescriu”.