Joana Serrat està molt contenta. Avui ella i la seva banda al complet, els Great Canyoners, actuen al Red Rooster Festival (Thetford, Regne Unit). Al setembre tornarà a tocar a Anglaterra, després d’un estiu de concerts a Girona, Barcelona, Benicàssim, Benidorm, Aranda de Duero... Es considera una privilegiada. Fa uns anys que es pot dedicar només a la música. Ha aconseguit deixar enrere el món de l’hostaleria, les feines per poder tirar endavant mentre es feia un lloc en el món del folk. La creació de la seva pròpia discogràfica, Great Canyon, en associació amb el seu representant, David Giménez, li garanteix una llibertat artística absoluta. El que no ha aconseguit deixar enrere són els sacrificis econòmics. “No puc comprar-me un cotxe, no puc tenir la casa que voldria, no puc sortir a sopar cada cap de setmana. Tot ho reinverteixo en la meva carrera”, confessa. El seu cas és una mostra de l’estreta relació entre inquietuds artístiques i estretor de recursos. O, ras i curt, que dedicar-se a la cultura, sobretot si ets creador, és una ruïna.

“Una vegada havíem de llogar una furgoneta per poder sortir a fer un bolo, però no teníem diners. Una persona de la companyia els va avançar però els necessitava per al lloguer de casa seva. Per sort vam cobrar part del bolo a temps per pagar el pis”, recorda Joan Yago, dramaturg fundador de La Calòrica i autor de l’aplaudida Fairfly, actualment a La Villarroel. Amb vuit anys de trajectòria, tots els integrants de la companyia tenen clar que el grup ha de tenir molta vida. Però també que no hi poden confiar les garrofes. Han de diversificar i no només per inquietud artística: és que no els surten els números. “La nostra economia no ens permet ni tenir un local d’assaig”, lamenta Yago. Però també se sent afortunat pel fet de poder combinar feines més o menys relacionades amb el món del teatre: classes i tallers, guions, doblatge, publicitat... Menys sort tenen els que s’han de dedicar a coses que no hi tenen res a veure.

“Hi ha molta feina associada a la teva ocupació principal, i això és el que t’acaba d’arrodonir el sou”, explica el cineasta Carlos Marques-Marcet. Es refereix a les classes i tallers, les conferències i altres actes públics remunerats. Marques-Marcet va viure en primera persona les enormes dificultats per tirar endavant una pel·lícula. El seu debut, 10.000 km, va ser una carrera d’obstacles per aconseguir finançament. Fins que va entendre que el que considerava una amenaça per al projecte en realitat era tot el contrari. El seu film demanava autenticitat. “Però sempre vols aconseguir millors condicions, no només per a tu sinó, principalment, per a tot l’equip que treballa amb tu”, diu, i explica com és de dur haver de demanar la implicació dels companys a costa de remuneracions molt baixes. “Sovint el que es fa és considerar una part del sou com una inversió en el projecte, i el recuperes quan dona rendiments”. Marques-Marcet diu que la falta de finançament és especialment greu en cinema: sense cap inversió es pot fer un espectacle millor o pitjor, però és gairebé impossible fer cinema sense diners.

“Ja m’agradaria a mi ser mileurista”, m’explicava Joan Pons, d’El Petit de Cal Eril, fa uns mesos en una entrevista de promoció del seu últim disc, que porta per títol la figura d’un triangle. Ell, que va estudiar a l’Escac, va abandonar la seguretat d’un contracte com a tècnic de so per perseguir el seu somni. El món artístic és ple de casos com el seu, com per exemple Alfons Serra, bateria de Mishima des del 2010, que va fer el salt a la música des de l’enginyeria química. “Si em plantegés la vida només en el sentit econòmic de les coses, seguiria treballant d’enginyer, però ara soc més feliç”. Té la sort de poder “mig viure” de tocar la bateria, però el seu dia a dia, com el de tants companys multitasca, és un màster en gestió del temps. “A més de tocar a Mishima coordino el departament d’A&R Pro de La Cupula Music i tinc un segell amb els Za!, Gandula, que és sobretot una màquina de donar més alegries que calers. També he fet algunes classes puntuals de distribució digital al Taller de Músics i al SAE Institute”.

El perill d’haver de combinar feines és que l’ocupació que omple la nevera pot acabar restant massa espai, temps i energia a l’altra. “Al llarg de la setmana, la majoria d’hores de feina les dedico a tasques d’oficina”, confirma Joana Serrat, que tira per terra la imatge del músic concentrat a tocar i compondre. El mateix li passa a la directora escènica Alícia Gorina. “És impensable dedicar-se només a dirigir, fins i tot per als directors més bons. En altres països sí que hi ha teatres amb directors en plantilla, però aquí no. Necessitem una feina alternativa per poder menjar. D’entrada, això et duplica la jornada. Això significa que puc dirigir menys, perquè no soc una superwoman ”.

Gorina parla de l’estrès derivat del fet d’haver de produir un espectacle sense diners, i dependre dels favors dels amics i de la il·lusió pel projecte. Però per molt que l’estressi, és molt difícil superar aquest estadi de voluntarisme. L’autofinançament, en diners o en espècies, és habitual. Quan fa un disc, Joana Serrat avança de la seva butxaca els diners per contractar els estudis de gravació, pagar la feina i les dietes dels músics, fins i tot els diners dels bitllets d’avió. Sembla una situació difícil de resoldre. Aquesta temporada, Alícia Gorina ha dirigit un espectacle d’èxit, Blasted, una coproducció entre el festival Temporada Alta i el Teatre Nacional de Catalunya. Per fi, un espectacle amb diners, “ben pagat en relació amb el que és habitual”. Però cal fixar-se en la lletra petita. “Si compto el temps que hi he dedicat, resulta que la feina no em surt ni a 10 euros l’hora”, reflexiona.

Anar a taquilla

A Barcelona, la pràctica empresarial habitual en el teatre privat consisteix a no contractar la companyia, sinó pactar un percentatge de la taquilla. És a dir, la sala obre les portes al grup, que s’encarrega de totes les despeses prèvies (producció, per descomptat, però també transport, dietes i qualsevol contingència associada a la feina) i la seva única remuneració és una part dels ingressos per venda d’entrades, IVA a banda. Tot plegat, sovint els grups s’han de conformar pensant que de diners gairebé no els n’han quedat, però com a mínim han pogut mostrar la seva feina. I emergeixen les paradoxes: qui atén la taquilla cobra el seu sou mensual i els actors, només una comissió per entrada venuda. Això vol dir, com explica Gorina, que la programació dels teatres de Barcelona es nodreix “de persones que treballen sense ànim de lucre”. La sentència impacta. “Sovint sento que treballo en una ONG”, diu la directora.

Les condicions laborals dels músics no són més engrescadores. “Hi ha una llei que diu que qui organitza el concert està obligat a contractar els músics, però això no és així en el 99% dels casos”, diu Alfons Serra. ¿I com s’organitzen en termes laborals? “Hi ha diverses opcions per gestionar l’activitat d’un músic: pagar autònoms, facturar via cooperativa de músics o gestoria o, als que els va molt bé, muntar una SL”. La gran pregunta és, on van a parar els diners que es generen en un concert. “Hi ha més segells, empreses de contractació i management, distribuïdores, promotores, sales, estudis de gravació, de masterització, fàbriques de discos, tècnics de so, llums, productors, agències de promoció i community managers que poden viure de la seva feina que no pas grups”. u