ESCENES
BELÉN GINART

El copilot suïcida de Germanwings i la caiguda d’Europa

La companyia Meridiano 70ymedio estrena ‘Ícaro’, una obra d’Albert Lladó inspirada en Andreas Lubitz que traça paral·lelismes entre l’autor de la massacre i la crisi del continent

El copilot suïcida de Germanwings i la caiguda d’Europa / MERIDIANO 70YMEDIO Zoom

El 24 de març del 2015 Albert Lladó era cap de secció en l’edició digital de La Vanguardia. Aquell dia, el vol 9525 de la companyia Germanwings procedent de Barcelona es va estavellar als Alps; els 150 passatgers van morir. Les investigacions van concloure que Andreas Lubitz, copilot de l’aparell i amb una depressió, era el culpable de la tragèdia, i el cas es va tancar. Lladó va pensar que s’havia tancat en fals, amb moltes preguntes per respondre. I com que les eines de periodista no li eren útils per anar més enllà, va començar a abordar el tema des del teatre. El resultat és Ícaro, una obra en què traça paral·lelismes entre el comportament de l’aviador i la caiguda d’Europa, tancada per dins en si mateixa, embogida per la seva ambició i indiferent al destí dels que en queden fora. La companyia Meridiano 70ymedio l’estrena ara al Tantarantana, amb direcció de Marcela Terra i la interpretació de Padi Padilla i Eloi Benet.

Lladó recorda que les conclusions sobre la resolució de la història van arribar ràpidament, d’una manera fins i tot precipitada: “Es va dir: el pilot tenia depressió, era un monstre, va matar a tothom. Jo crec que es va tancar en fals, amb moltes preguntes per respondre. Com també es van tancar en fals els atemptats de la Rambla dient que els terroristes odiaven els no musulmans”, o que l’Holocaust va tenir lloc “perquè els nazis odiaven els jueus”. Sap que davant un esdeveniment “tan bèstia” es repeteix una mateixa reacció ciutadana: “No tinc paraules” és un lloc comú. “L’obra parteix de l’anècdota tràgica, de la incapacitat de posar paraules al que no comprenem”. A ell li interessava utilitzar el teatre per trobar aquestes paraules. I ho va fer en les transcripcions de la caixa negra de l’avió i en lletres de cançons i textos literaris (Ojalá, de Silvio Rodríguez, Ángel caído, d’Antonio Vega, La caiguda, d’Albert Camus), amb les quals ha traçat un collage ple d’imatges i ressonàncies poètiques. “La Marcela Terra les ha sabut captar molt bé”, subratlla l’autor. La directora confessa que es va enamorar immediatament del text “però tres dies després d’haver decidit estrenar-lo” es plantejava “què hi podia fer, amb aquell text, perquè és molt complex”.

El periodista i dramaturg (a més de filòsof i professor d’escriptura) no ha volgut fer cap teoria, sinó simplement intentar aprofundir una mica més en el personatge d’Andreas Lubitz. No hi havia, això vol deixar-ho clar, cap intenció de justificar-lo ni de redimir-lo del seu paper de culpable únic. Només la de rescatar-lo de la llosa de la depressió (“¿Quants de nosaltres hem estat deprimits i no hem fet res semblant?”) i retrobar la persona que hi ha sota el monstre. Intentar saber què va passar amb aquell nen que, estimulat pel seu pare, des de petit va tenir el somni de volar. De la mateixa manera que Ícar, va veure com les ales se li fonien: al personatge mític perquè es va voler acostar massa al sol; a Lubitz perquè li van dir que ja no podria fer més vols transoceànics, i això, apunta l’autor, el va trastornar. “Se li va esguerrar el somni, adeu a la seva idea d’èxit”. És la caiguda a l’abisme d’un home mogut per la seva ambició, com li passa a aquesta Europa tan encegada per l’economia i la tecnologia que oblida les persones.

La caiguda de Lubitz, la d’Ícar i la d’Europa són una mateixa cosa en aquesta història carregada de simbolismes. “Lubitz és un accident, el símptoma que alguna cosa no funciona. Des de fa molts anys, Europa es mira el melic. I de sobte un noi ros, alemany, aparentment bo i amb tot el necessari per ser feliç, ens fa trontollar”, diu Lladó, que recorda el paper suposadament messiànic de grans potències europees com Alemanya o França a l’hora de resoldre els problemes de tots, posat totalment en qüestió amb el cas Germanwings. “Veiem que el súmmum de la civilització no és tal cosa”. Marcela Terra, la directora, apunta que aquest comportament suïcida “desestabilitza la nostra idea de seguretat. La gran metàfora de l’obra és la caiguda d’Europa, que contínuament està estavellant un avió i deixant molts cadàvers, molts més dels que va deixar Lubitz”.