Israel Galván, el ‘bailaor’ punk

És d’hora al matí i a Sevilla plou. Jo no hi sóc, però ho sé perquè Israel Galván m’ho explica per telèfon. Ah, els prejudicis! ¿Els artistes matinen? ¿També els que, com ell, han hagut de treure el cap enmig d’etiquetes esmolades, llançades des de tots els flancs possibles? Galván és per a molts el bailaor i coreògraf punk que es va definir a si mateix a partir del trencament. De tradicions, de convencions. Fins i tot els seus pares, els bailaores José Galván i Eugenia de los Reyes, van sentir com una dolorosa traïció a les arrels flamenques la manera com l’Israel en desconstruïa les bases, fins que van arribar a entendre, respectar i admirar la seva veu única. ¿Què fa al carrer, a quarts de nou? Prosaica quotidianitat. Acompanya la seva filla a l’escola. I no té mans per a tantes coses: el mòbil, el paraigua, la mà de la nena.

Murmuris

Reprenem la conversa deu minuts més tard, quan ja ha deixat la Milena a classe. Té el temps comptat. L’esperen al gimnàs, on passarà bona part del dia. No, normalment no necessita deshidratar-se a la sala de màquines per mantenir aquest cos atlètic de 42 anys. Però ara hi deixa les hores perquè es recupera d’una lesió important que arrossega des de fa tres mesos. Ha de tornar a estar en forma perquè la setmana que ve actua a Barcelona en el marc de Ciutat Flamenco, el festival del qual és també comissari (assistit per Roberto G. Alonso i Patricia Caballero). El rellotge corre, però ell no demostra tenir pressa. Està aprenent a relaxar-se, i aquest és l’últim punt d’inflexió d’una carrera que en va plena. Ell en diu “canvis de cicle”.

Murmuris. Un soroll de fons que li impedia concentrar-se i el portava a ballar cada cop més ràpid. Aquesta és la banda sonora que acompanya el record de Galván quan pensa en la seva època més desconcertant. “Jo era allà, a sobre de l’escenari, i el públic no parava de parlar”. Era el xivarri de l’estranyesa. De sobte Galván ja no semblava Galván. Quina contradicció, quan justament tot passava perquè ell estava buscant el seu propi camí. “Sempre he guanyat diners ballant, des dels quatre anys, quan acompanyava el meu pare i la gent ens tirava monedes”. A casa va aprendre els cànons, i els va entrenar en tot tipus de concursos, que guanyava sempre. “Feia el flamenc que sabia que el jurat volia veure”. Fins que un dia es va cansar de fer-ho bé. De ser un purista de la tècnica, de repetir esquemes. “Em van crucificar. La dansa és un terreny més lliure, però el flamenc és gairebé una religió. Jo era una persona que disfrutava jugant, canviava totalment l’esquema del ball, i a la gent la va molestar la meva llibertat”.

El trencador, el revolucionari, l’irrespectuós amb la tradició, va haver de marxar a França per assajar la reconquesta. “Era l’any 2004, vam iniciar a Marsella una llarga gira, i allà vaig retrobar el silenci respectuós del públic. Les crítiques van ser molt bones. I vaig poder créixer professionalment”. Recuperada l’autoconfiança, no va tenir mai més por de trencar motlles. Ha ballat vestit de flamenca, amb una cadira de berbena penjada del coll, sobre un llit de farina, dins d’un taüt. Perquè la mort ha sigut una presència contínua en les peces d’aquest artista, famós també per les col·laboracions amb gent com Sol Picó (que amb el seu Paella mixta li va donar visibilitat i èxit a Catalunya) o Akram Khan.

El bailaor punk ha anat madurant i la mort ja no li interessa tant. Ara tanca una etapa amb un espectacle, Fla.Co.Men, que d’alguna manera és un compendi dels anteriors (una desena llarga) i vol fer de frontissa amb un cicle nou. A Fla.Co.Men hi ha humor però sobretot hi ha relaxació. “Els flamencs tendim a estar molt tensos, ballem amb les celles aixecades. Jo fins ara he sigut de ferro. Ara sento el cos més tou, sento que tinc el cos més d’aigua”.

En la seva condició de comissari del festival Ciutat Flamenco, Galván convida a la reflexió. “Avui el flamenc viu un moment confús. Els espectacles s’han acostat molt a la dansa, i a més els bailaores tenen necessitat d’explicar coses. Sembla com si els importés més el que volen dir que la manera de dir-ho. No és una crítica, a mi m’agrada que el flamenc reuneixi tots els colors. Simplement és una constatació”. Per reflectir-la ha demanat a intèrprets situats en els dos mons que s’acostessin a l’altre. Al ballarí de dansa, que fes flamenc, i a la inversa, una invitació que han acceptat, entre altres artistes, Minako Seki, Cesc Gelabert, Inés Bacán, Natalia Jiménez i Paloma Fantova. “La trobada entre la dansa i el flamenc provoca esquerdes, i les esquerdes obren nous camins. Això és molt estimulant”, diu Galván poc abans que finalitzi el compte enrere que l’ha de portar, ara mateix, al gimnàs. Al carrer encara plou.

Descobreix com serà el festival Ciutat Flamenco, Mercat de les Flores, del 19 al 21 de maig